Semàntiques

És possible vincular-se als altres desiguals des d’un nosaltres divers i complex. Recuperar als altres com un nosaltres és parlar de persones[i]. Persones enteses com a individualitats però també com a membres d’una o més col·lectivitats, amb marcs de representació compartits que conformen referents socioculturals a partir del quals som entesos, percebuts i representats.

Incorporar la variabilitat cultural reclama deixar lloc, a la veu, a la historia de persones singulars. I fer lloc a la singularitat és garantir la memòria col·lectiva, és dignificar la vida dels nosaltres tot comprenent les societats i les cultures de les que som part. Veus úniques en marcs plurals que ens aproximen a la subjectivitat de tota experiència humana i que ens allunyen dels no llocs[ii] per poder reconèixer i valorar-nos com a subjectes. Un posicionament que ens responsabilitza i que ens obliga a qüestionar, però també a cercar i a inventar renovades condicions de ciutadania.

Ens cal, per tant, vincular-nos, fer-nos càrrec, confiar i reconèixer la pròpia vulnerabilitat. Reconceptualitzant legitimitats, reconeixent criteris i establint elements d’equivalència que aturin qualsevol procés de no existència[iii].

La nostra vinculació però, ha der ser un exercici polític col·lectiu. Del contrari només podrem parlar d’excepcionalitats. De distàncies entre polítiques, sabers i particularitats dels actors implicats. I de l’impacte sovint violent en les trajectòries vitals dels subjectes.

Les experiències excepcionals són conseqüència, entre d’altres, de conceptualitzacions plàstiques, flexibles, no normatives. Conceptualitzacions que col·loquen als subjectes en el centre de la seva acció. Imprescindibles en qualsevols procés d’acció social, però insuficients per explicar i per garantir la participació de totes i tots com a ciutadans de ple dret.

Eva Bretones

Pedagoga, antropòloga i educadora social. Professora als estudis de Psicologia i Ciències de l’Educació de la UOC. Membre del Laboratori d’Educació Social i del Grup de Recerca en Antropologia Fonamental i Orientada.

 

[i] Godelier, M. (1986). La producción de grandes Hombres. Madrid: Akal.

[ii] Augé, M. (2000). Los “no lugares”. Espacios del anonimato. Barcelona: Gedisa.

[iii] Pié, A. i Bretones, E. (2012 ). Ética, estètica y política de los cuerpos extraños. A Moreu, C. i Salinas, H. Iduna. Seminario de Pedagogía Estética. Barcelona: ed. UB. (99-113)

 

 

 

 

 

Entre Hermes i Hèstia: per una pedagogia de l’hospitalitat

Mentre penso com enfocar el text sobre l’Hospitalitat i els refugiats a Europa, cau a les meves mans un llibre que s’acaba de publicar i que em sembla fonamental per encetar el que vull compartir. El seu autor, Benno Müller-Hill ha fet una recerca sobre l’extermini de la diferència a l’Alemanya del III Reich. No només la clàssica imatge del poble jueu en els camps de concentració sinó que es centra en les pràctiques d’eutanàsia (per posar-hi un nom) passiva que vàrem patir les persones etiquetades com a “malaltes mentals”. En concret cita un text d’ un antropòleg del règim que diu: “Un pueblo que quiera preservar como sea su identidad, debe rechazar toda raza extranjera, y cuando ya se ha infiltrado debe expulsarla y suprimirla“. Es tracta d’un text del 20 de juny de 1939 que em posa els pèls de punta però encara ho fa més quan travessen la meva mirada les imatges dels refugiats siris que intenten “infiltrar-se a Europa”.
Dit això i fent una mirada positiva al tema, vull parlar de l’Hospitalitat, d’aquesta actitud o posició que per mi és primàriament constituent (malgrat els molts casos contraris) del ser humà. Hi ha qui pensa, fins i tot, que la idea d’hospitalitat és clarament un sinònim d’humanització (i fins i tot d’hominització). No es tractaria només d’una forma més o menys acceptada d’interacció social.
L’hospitalitat té a veure amb l’hoste, amb aquell que acollim lliurement a casa nostra. L’hospitalitat té a veure amb els xiprers a les masies de la meva terra (l’Empordà), terra de frontera, terra de pas, terra d’experiències vinculades amb l’exili, terra d’acollida. El xiprer és un element simbòlic fort que posa en joc, fins i tot, la capacitat d’acollida de la masia: cada xiprer una cambra per acollir una família o un hoste sol.
L’hoste, el passavolant que truca a la porta, aquell que ve de fora i estem cridats, èticament parlant, a acollir-lo, acompanyar-lo per les nostres terres unes hores, unasdies, unes setmanes, …. Però malgrat això, parlar d’hospitalitat no és gens fàcil ni quelcom que es presenti aliè als conflictes interpersonals. Ser hospitalari no té res a veure amb determinades pràctiques integradores o assimiladores, o potser d’in/exclusió social. Practicar l’hospitalitat fa referència a mantenir de forma íntegra l’altre sense desmuntar-lo, trossejar-lo) justament en la seva condició d’altre sense que s’apropi a la idea d’estigmatització. Imaginar que podem apropiar-nos l’altre a través de la pràctica de l’hospitalitat ens reenvia a pràctiques perverses i totalitzadores. Tal i com ens convida a pensar Montandon: “La veritable hospitalitat ha de permetre traspassar tota violència, inherent a la mateixa hospitalitat” (2004). (Dir.) Le livre de l’hospitalité. Accueil de l’étranger dans l’histoire et les cultures. París: Fayard, p. 11

Ja hem dic que acollir l’Altre es fonamenta en la idea, en l’acte de l’hospitalitat. Aquest terme, etimològicament parlant, prové del mot hospitalis i alhora hospitalis prové de hospes. (que el podríem concebre o traduir com aquell que acull l’altre). Si anem més endins, fins a la seva arrel primària, ens adonem que hostine significar igualar. Ens podríem preguntar: igualar?. Doncs sí. Aquest seria l’acte primari que trobaríem en la base del protegir l’altre, tenir-ne cura, oferir-li un nou camí, noves oportunitats. Existiria una situació de dissonància, de desigualtat entre el que ve de lluny, el que ve de fora y aquell que fa l’exercici d’obrir els braços i acollir-lo.

Si convenim acceptar que del que parlem implica travessar (de mil maneres possibles) fronteres, mars, fer un llarg periple per continents, posar la vida en perill, aleshores no hi ha dubte que l’angle d‘obertura dels braços que acullen a l’atemorit, al cansat, al dèbil, a l’esperançat, a l’il·lusionat, és el gest corporal més rellevant. No es tracta de res més que de pensar en com poder passar de la protecció d’Hermes (el missatger dels déus que convida l’hoste a dormir a l’entrada de la casa) a la de Hestia (la deessa de la llar, que permet a l’altre entrar a l’oikos –la casa-, seure a taula per compartir el mateix àpats i el mateix fum de la llar).

 

Jordi Planella 

Catedràtic de Pedagogia Social
Estudis de Psicologia i CC Educació UOC
Laboratorio de Educación Social (Barcelona)
Grupo de Estudios en Educación Corporal (Medellín)

 

Recordant Idomeni

Saber que fa tres dies que es va desallotjar el camp de refugiats d’Eko camp al nord de Grècia, encara es fa més dur parlar d’Idomeni.

S’acosta el 20 de Juny, el dia Mundial de les persones Refugiades i veure la resposta europea davant la crisi humanitària que pateix des de fa mesos, encara té més sentit seguir lluitant per ells, per les persones refugiades, per els seus drets, per una vida digne, per una protecció dels infants, per una defensa dels Drets Humans.

Arribada al camp de refugiats

Feia mesos que mirava de marxar a Grècia, però mai podia acabar de passar. Finalment, va arribar el mes de maig i amb una amiga, amb totes les seves càmeres de fotos, i jo vam marxar cap a Idomeni. Van ser pocs dies, ja que la feina a Barcelona no ens permetia estar-hi més.

Vàrem arribar al camp després de passar uns dos o tres controls policials. Ens paraven, ens demanaven el passaport i després d’uns minuts d’apuntar les nostres dades ens preguntaven si portàvem material per els refugiats, afortunadament vam poder passar sense problemes.

Aparcades en un camp ple de tendes de campanya i sota un sol espantós, vam sentir la càlida rebuda, com la resta de dies que vam estar allà, per part dels refugiats “Hello my friend” ens deien contínuament. Tothom, et convidava amb un gran somriure a la seva Jaima, a fer un te o a dinar, el que fos. Agraïen la teva presència, la teva ajuda, encara que fos per uns dies, fent el que calgués.

Idomeni era un camp de refugiats a la frontera entre Macedònia i Grècia, el qual va ser desallotjat el 24 de Maig. Hi havien arribat a viure més de 10.000 persones, durant el mes de Maig se’n comptabilitzaven unes 8.000.

Fa de mal dir la quantitat de nens i nenes que hi havia, dones embarassades, gent gran…i tots vivint en tendes de campanya, cuinant sobre les vies del tren, dutxant-se amb aigua freda, sense quasi pertinences, sense sabates, sense productes d’higiene….només allò que els voluntaris i les organitzacions els podien donar.

_MG_7179Fotografia: Ana Puit Juste

Voluntaris i voluntàries

             Nosaltres vam decidir anar a ajudar a Baby Hammam un projecte iniciat per diferents voluntaris els quals oferien un bany amb aigua calenta als més petits, a part de donar productes d’higiene, roba i sabates.

Dins la tenda que tenien muntada hi havia dos cubells per els banys, en caixes i tot ordenat diferents productes de neteja ( sabó, locions per tractament de polls, cremes per nadons, crema solar, bolquers…), roba, sabates i gorres.

El primer dia jo em vaig quedar a fora de la tenda, per organitzar els tikets que es donaven a les famílies que feien cua des de les 11 del matí, a part de gestionar diferents dinàmiques amb els nens mentre esperaven el seu torn.

Durant el dia s’oferien banys per uns 100 menors, dels quals una gran part era per nadons. Es donaven productes a les mares, sempre que se’n tenien, i es derivaven casos amb necessitats mèdiques a Bomberos en Acción o Metges sense Fronteres.

La feina no s’acabava mai, quan acabaven els banys, cap a les sis o les set de la tarda, s’havia de recollir i preparar-ho tot per l’endemà.

Marxaves cansada i de camí et paraves a qualsevol de les tendes on les famílies t’oferien te, sopar o simplement companyia.

 13224330_10208168651485678_326722009_o

Fotografia: Valentina Ascione

 My friends

             El segon dia vam conèixer a l’Alaa, una nena de 5 anys que plorava desconsolada, no sabem ben bé perquè. El tercer dia la Fàtima, la mare de l’Alaa, embarassada de 8 mesos, ens va rebre amb un somriure i un “hello my friend” i de seguida ens va convidar a entrar. El pare, amb el cap cot i sense forces per res estava assegut a l’entrada de la tenda, ens va fer lloc per seure i de seguida va aparèixer l’Ibrahim, el germà gran de l’Alaa i també, gatejant, el petit de la casa.

Allà vam conèixer la seva història. La Fàtima ens explicava, aguantant-se les llàgrimes, com van fugir de Siria, d’on els van matar dos fills. Com van arribar a Turquia i van pagar els 2.000€ a les màfies per creuar per mar i arribar a Europa. Feia ja 3 mesos que eren a Idomeni, havien passat fred, gana i por. Ja no els quedaven diners i no sabien què seria del seu futur.

També vam conèixer a la Raqued, la germana de la Fàtima vivia a la tenda del costat amb la Jasmine, la seva filla d’un mes de vida. L’havia tingut a l’hospital de Kilkis, una cesària, com totes les dones refugiades que es trobaven a Idomeni.

Aquella nit tornant a Polykastro on dormíem, vam parar el cotxe, ploràvem, sentíem ràbia, pena, ens sentíem impotents davant d’una situació tan injusta, tant vergonyosa a les portes d’Europa.

_MG_7078 Fotografia: Ana Puit Juste

 Tornant a Barcelona

             El viatge es va fer intens però curt, ja tornàvem a ser a l’aeroport i per ironies de la vida, fent escala a Turquia.

Arribàvem a casa cansades, estranyes, amb una sensació d’abandonar a una família que tot i el poc temps compartit ja formaria part de les nostres vides per sempre. Els vincles poden fer-se en segons. La necessitat de saber d’ells, de preocupar-se per ells, de parlar amb ells cada dia no para.

La família de la Fàtima es va escapar del camp d’Idomeni mentre la policia el desallotjava, ara estan vivint a un apartament i reben ajuda econòmica per part de diferents voluntaris i voluntàries. Ella està a punt de donar a llum, a un nadó que tot i néixer a Grècia no podrà ser europeu, sinó que se’l considerarà apàtrida.

Per una Europa sense fronteres, per una Europa amb DDHH. Perquè cap família es trobi exclosa.

Marta Flaqué, Granollers, 13 de juny del 2016

 

Extraña extranjería

“És la historia d’un desplaçament.
Més ben dit, d’una infinitat de
desplaçaments,
voluntaris,
no voluntaris,
somniats
o temuts.
Vaig d’un punt fins a un altre,
d’un dins a un fora.
i en el camí, hi ha espais de transició,
punts de trobada,
zones de conflicte.
Aquí, tinc la possibilitat, per un
moment.
de posicionar-me,
de pensar-me
d’inventar-me.
Estic dins
estic fora
de què?
estic dins
estic fora
de què?
(Proyecto La Travesía. Transformas. Artes escéncias y Transformación)

La figura del inmigrante, por supuesto extracomunitario, se mueve en el terreno de la extraña extranjería. Aquellos no reconocidos en su humanidad, se perciben como sujetos raros o diferentes porque alteran nuestra ilusión de mismidad. Tanto es así que en realidad las políticas de asimilación/integración/inclusión se orientan, lo reconozcan o no, hacia la clausura de esta angustia que provoca la diferencia. La diversidad viene entonces a ocupar el lugar de la disolución de esa diferencia inquietante. Las políticas de inmigración, las instituciones de segregación, las violencias sociales múltiples, así como otros programas aparentemente más humanos y bien intencionados pretenden ordenar, tratar, visibilizar, reducir o borrar esta extranjería que tanto (nos) molesta. Pero nunca y digo nunca reconocen el sufrimiento del otro, porque ello supondría reconocer a un Sujeto. Y no a cualquier sujeto, sino a un sujeto político semejante a nosotros. Y porque supondría también angustiarnos de un modo alarmante. Algo que nos desarma frente al otro y que, nos guste o no aceptar, siempre intentamos evitar.
Hablar de estos otros, es hablar de la distribución desigual del sufrimiento, de un sufrimiento para el que no hay palabras ni actos. Por mucho que se quiera enmendar es irreparable. El sufrimiento sin fin para el que no existe ni espacio, ni consuelo. Esto es lo que deberíamos poder soportar. Nuestra imposibilidad para cerrar este hueco, este vacío. Este afuera del lenguaje y de lo simbólico que supone el sufrimiento, esta soledad inabarcable que lo acompaña y que siempre, de un modo u otro, nos demos cuenta o no, intentamos clausurar.

Esto es lo que creo nos concierne: reconocer los sufrimientos indecibles construidos socialmente. Pero esto no puede afrontarse debidamente sin una reflexión individual y colectiva que señale las negaciones, invisibilizaciones y distorsiones sistemáticas que producimos sobre el dolor propio y ajeno.

…..No creo que lo que nos pase con el otro racializado sea muy diferente de lo que nos pasa en otros terrenos. La comprensión de este otro como alguien a quien tratar, corregir, controlar, ordenar, incluso cuidar, como otro inferiorizado u objetualizado que nos permite un ejercicio de dominación más o menos explícito. El otro como “un nadie”, como esos nadies de los que hablaba Eduardo Galeano, se producen y reproducen incesantemente en cada una de las maneras de mirar o más bien de no-mirar al otro. Algo que está relacionado con vidas ninguneadas que no tienen valor, al menos el mismo valor que las nuestras (blancas, occidentales, masculinas, capaces…).

La cultura patriarcal, en perfecta sintonía con los valores de mercado, es la que está operando sistemática detrás de estos modos de comprender al otro. La acumulación de capital, la propiedad, la explotación de los recursos naturales, la rentabilización, la supremacía de los valores de la independencia, la autonomía o la razón en detrimento de las interdependencias, los afectos o los cuerpos, la apología sistemática de la violencia, entre otros, son el fundamento de nuestras políticas de inmigración y segregación. Son las mismas lógicas que despliegan una distribución desigual del sufrimiento, son las mismas lógicas que deshumanizan a unos y entronizan a otros. Cabe entonces pensar en una reflexión que vaya mucho más atrás. Situada en lo que nos concierne como humanos, en la transversalidad de esta humanidad, es decir, en la pregunta permanente sobre ¿qué es lo que nos hace humanos? Quizá lo que nos hace humanos es la vulnerabilidad común, la posibilidad de ser dañados y la interpelación ética que esta condición humana reclama. La vulnerabilidad común nos atraviesa a todos por igual. Todos somos seres necesitados de cuidados. La vida es posible y se sostiene desde ahí. Pero a la vez, no todos somos igualmente dañados o cuidados en nuestra vulnerabilidad. Hay una profunda desigualdad e injusticia en esta cuestión alimentada por su invisibilización. Es decir, sumada a la vulnerabilidad común, existe una vulnerabilidad problemática construida desde la mala gestión de la primera.

Además, existe una negación social de esta condición humana de vulnerabilidad común y de los cuidados en nuestras vidas. En realidad, la precarización del sector de los cuidados está relacionada con esta negación. Reconocernos por tanto como seres vulnerables es el primer paso para pensar un tipo de organización social que priorice la vida frente al capital. Huelga decir que hasta día de hoy todo lo que aniquila lo humano (sean inmigrantes, mujeres, personas con diversidad funcional o lo que sea) es producto de la centralidad que toma el capital en nuestras sociedades; una centralidad sostenida, sin duda, por los valores del patriarcado. Y no todos los subproductos de este patriarcado son evidentes y sangrientos. Tampoco no todos se reproducen de arriba abajo. Ni siquiera de lo hegemónico a la subalterno, sino en múltiples direcciones. La violencia radical se construye día tras día a partir de exclusiones múltiples y actos cotidianos. Se trata de un tejido de microviolencias que finalmente configura y fabrica los contextos patógenos y deshumanizados en los que vivimos. Por tanto, urge volver a pensarnos desde lo que nos iguala, desde lo que nos concierne a todos y todas para poder, desde este lugar, revisar las políticas catastróficas que aniquilan la vida.

Hablamos siempre de las fronteras territoriales olvidando que estas se construyen desde las interiores. Entonces, ¿cómo nos dividen las fronteras en nuestras subjetividades? ¿Cómo se fracturan las psiques desde estas divisiones interiores? ¿Cuánto hay de las exclusiones exteriores en nuestro interior? ¿Y qué lugar hay en todo esto para poder mirar el rostro del otro como un rostro humano? ¿Podemos aprender a pensar y transitar habitando las fronteras (interiores y exteriores)? ¿Podemos pensarnos en los cruces, en los límites, en los lugares de todos y de nadie? ¿En los mestizajes subjetivos más radicales? Hablo de aprender a habitar el límite, la frontera, también las interiores, las mentales y afectivas. Aprender a tocar y a tocarse, a afectar y dejarse afectar. A cuidar las vulnerabilidades propias y ajenas por supuesto. Pero todo ello no puede hacerse sin el otro, sin su rostro, sin aprender a mirar, de otro modo, y sin desplazar muchas cuestiones profundamente naturalizadas y enraizadas en nuestras conciencias e inconsciencias.

Vulnus

Proyecto VULNUS (Compañía TRANSFORMAS. Artes escénicas y transformación. Fotografía: Toni Pié Balaguer  Video: Toni Pié Balaguer, Asun Pié Balaguer

Asun Pié Balaguer

Professora dels Estudis de Psicologia i Ciències de l’Educació UOC

Deixar-se afectar per la vida

Per què lluitem per la nostra servitud com si es tractés de la nostra salvació?, es preguntava Étienne de La Boétie en el Discurs de la servitud voluntària. No ho sabem, si bé La Boétie apuntava tres motius: el costum, la mistificació i l’interès[1]. Sigui com sigui, les vies de la submissió són múltiples; ara bé, no podem deixar de preguntar-nos, tal com ho feia el jove autor francès, és això viure?

Quan algú s’organitza perquè ja no suporta tanta obediència, ha trobat una resposta. Una resposta no és una solució, però apunta alguna certesa. A saber: no n’hi ha prou en refugiar-se en un mateix. El malestar que provoca la subjecció sempre insisteix. Cal recordar, a més a més, que aquest refugi és el que utilitza el poder perquè cadascú resolgui el seu malestar individualment. L’autoajuda, les teràpies psi, el coaching o la medicalització generalitzada formen part, entre altres, de les estratègies més emprades per la societat terapèutica a l’hora de cercar la conformitat de l’individu amb-la-vida-que-es-té. [2]

 

No podem defugir aquesta pregunta: quina vida tenim? És així com descobrim, amb sorpresa, que ja no som capaços de distingir la vida amb la producció de valor. És el signe dels nostres temps. Sí, parlo del capitalisme. El capitalisme no és només un sistema econòmic. Som nosaltres mateixos. Ja no vivim la vida, gestionem les nostres vides; per això sempre sorprèn trobar algú capaç de fer les coses sense mesurar el rèdit de les seves conductes. Enfront del càlcul interessat de l’emprenedor, un gest radical carregat de ràbia digna. Davant l’administració permanent d’una vida-currículum que ha d’hipotecar-se per invertir en capital humà, una presa de posició que és capaç de deixar-se afectar per la vida, que implica la vida dels altres. Això és el que ens està ensenyant aquest grup d’estudiants que s’han organitzat per acollir refugiats a casa nostra, que viatgen als camps de la vergonya, sense esperar res del doble raser dels Estats ni de la inoperància dels administradors locals. Què fer quan ja no es pot suportar el turment de milers de crits que fugen de pobles i ciutats devastades, que s’ofeguen al fons d’un mar inclement disposat a empassar-se la desesperació? Conscients que només es pot actuar en aquest moment, que és el nostre, i que només ho podem fer entre les persones que ens envolten -en un món que s’ha fet tan petit-, hi ha qui està disposat a deixar-se afectar per uns problemes que ni tan sols podem escollir. Estan allí, formen part de la vida, de la nostra vida, perquè la vida, avui, és el nostre camp de batalla.

Qui viu, avui? Viu aquell que se subleva? Viu aquell que fuig? Viu aquell que vol viure, encara que viure signifiqui arrossegar una mort en vida? Qui ho sap i, tanmateix… I tanmateix hi ha qui s’alça i crida “Prou!” amb totes les seves forces. Sens dubte, es pot decidir no fer res, i és cert que, de vegades, cal reclamar-ho per interrompre certes dinàmiques militants, sovint massa distretes en una mena de mobilització permanent i superficial. No descobrirem ara les recompenses personals de l’hiperactivisme. Molts hi troben una “via d’escapament noble” en la cerca d’un mateix. Entre el roig i el negre d’un Julian Sorel[3] punt zero, avui s’alça el voluntarisme en qualsevol ONG o la implicació més o menys distant amb una nova política dels somriures incapaç d’amenaçar la realitat. Però no cerquem explicacions psicològiques, que sempre seran insuficients. No ens importen els motius que sostenen una vida activista. No ens importen, almenys, en aquests moments[4]. Ens interessa més pensar en tot allò que s’obre quan algú diu “Prou!”.

Dir “Prou!” és un acte de rebuig, un punt de partida necessari per a la politització de la vida. Aquest rebuig (declaració d’allò que és intolerable), res té a veure amb el ressentiment. Tampoc amb la indignació epidèrmica, tan ben acollida en tertúlies de ràdio i televisió i fàcilment neutralitzada pel monopoli governamental de la vida política. Només cal veure, per aquestes latituds, de què és capaç el ciutadà emprenyat. Ningú desafia la realitat enarborant la seva condició de “ciutadà amb drets” si pel camí abandona la ràbia. Dir “Prou!”, doncs, és un gest que abasta la mateixa existència i proclama una impugnació total “al que hi ha”, un tall radical respecte a allò que ja no es pot suportar. Però és també un límit que, alhora, obre tot un món, un saber de la mateixa subjectivitat que experimenta la transformació i, amb ella, la possibilitat d’establir -tal com ho expressa Marina Garcés a Un mundo en común-, “l’experiència d’un nosaltres”[5].

No ens interessa delectar-nos a parlar de la força del rebuig com un simple exercici poètic. No estem parlant de formes de resistència difuses i irrepresentables, si bé cal admetre que ens trobem davant d’un gest enigmàtic. Sabem que dient “Prou!” no s’articula un discurs contrahegemònic. I, tanmateix, tal com diu John Holloway, “tot comença amb el crit”. Hem de poder expulsar aquest crit que nia en el fons de les nostres entranyes. “En el principio es el grito. Nosotros gritamos. (…) Ante la mutilación de vidas humanas provocada por el capitalismo, un grito de tristeza, un grito de horror, un grito de rabia, un grito de rechazo: ¡NO!”.[6]

Així doncs, el primer és la línia de fuga, el moment en què rebutgem un sistema que ja no se suporta ni es tolera. “El fet de dir “No!” -ens diuen els amics del Comitè Invisible-, ens col·loca de ple en l’existència”[7], quelcom que es manifesta de dues maneres diferents. D’una banda, mitjançant l’odi a la vida pròpia, un odi que no és un odi a l’altre ni a un mateix, sinó a la vida que es té, al fàstic per la vida que se’ns fa viure. De l’altra, mitjançant l’expressió d’un mínim de creença que ens interpel·li com a subjectes. I és que, tal com afirma López Petit, cal un mínim de creença per a poder lluitar[8]. De creença, i d’autoengany; perquè cal creure, almenys, en allò que ens fa viure. Què és, doncs, allò que ens fa viure? En el compromís d’aquest grup d’estudiants crec trobar una resposta. “Un home que diu “no” -escrivia Albert Camus en l’inici de L’home rebel-, és un home que rebutja però que no renuncia”[9]. Per què ho hauríem de fer nosaltres?

Jordi Solé Blanch

Pedagog i Educador Social. Professor dels Estudis de Psicologia i Ciències de l’Educació de la UOC i membre del Laboratori d’Educació Social.

[1] La Boétie, Étienne (1572). El discurso de la servidumbre voluntaria. Buenos Aires: Utopía Libertaria, 2008.
[2] Espai en Blanc (2008). La sociedad terapéutica. Barcelona: Espai en Blanc i Edicions Bellaterra, SL.
[3] Stendhal, (1830). Rojo y negro. Madrid: Alianza, 2006.
[4] Per aquells que vulguin aprofundir-hi, recomanem la lectura de: López Petit, S. (2016). El discreto encanto de la política. A J. A. Díaz y S. López Petit. Crítica de la izquierda autoritaria, 1967-1974 (Ruedo Ibérico). Barcelona: Icaria.
[5] Garcés, M. (2013). Un mundo común. Barcelona: Edicions Bellaterra, S.L.
 [6] Holloway, J. (2002). Cambiar el mundo sin tomar el poder. El significado de la revolución hoy. Caracas: Vadell Hermanos Editores, C.A., pàg. 5.
[7] Comité Invisible (2015). A nuestros amigos. Logroño: Pepitas de Calabaza Ed., pàg. 49.
 [8] López Petit, S. (2014). Hijos de la noche. Barcelona: Ediciones Bellaterra, SL.
[9] Camus, A. (1986). L’home rebel. Laia: Barcelona, 1951.

Carlota Gelabert, una educadora social a Lesbos

 

UntitledEns trobem amb la Carlota a una cafeteria qualsevol. No ens coneixíem d’abans, és el que passa quan estudies a una Universitat online. Amb la Carlota ens uneixen dues coses. Una, que totes dues estudiem Educació Social a la mateixa universitat, la UOC, i dos, que estem interessades en oferir una resposta a la crisis de Refugiats que estem vivint a Europa. Ella em ve a explicar què la va portar a Lesbos fa uns mesos, com es va organitzar, què feia, tot el que va viure allà, com va ser la seva tornada…tot apunta que el seu relat despertarà emocions contradictòries.

A Lesbos

Era el mes de Desembre, s’apropaven les vacances de Nadal, i la Carlota i la seva parella no es podien plantejar uns dies de descans i prou. Moguts per les notícies colpidores que arribaven des de Grècia i la mala gestió per part dels governs europeus van fer que aquesta parella de Barcelona comprés uns bitllets cap a l’ illa de Lesbos.

Com que volien anar a donar un cop de mà de veritat, van començar a enviar correus electrònics a diferents ONG que sabien que treballaven al terreny, però no van obtenir cap resposta, ja que tothom estava col·lapsat per l’emergència de la situació. Finalment, la ONG Fundació Holandesa Boat refugee foundation els va rebre a Lesbos.

Les directrius eren clares per part de l’organització: els voluntaris arribaven a Lesbos pels seus medis, es recomanava que lloguessin un cotxe, i les despeses anaven a càrrec de cadascú. El primer dia es feia un curs on s’explicava la situació a trets generals, i com s’organitzaven les tasques. Hi havia tres grups de treball, dos que cobrien 5Km de platges, de Molyvos al Nord de Lesbos i un que anava a Mitilini, la capital. Aquests grups canviaven cada dia i es distribuïen els horaris de manera que cobrissin les 24 hores del dia.

Segons indicacions expresses per part de l’organització en el treball a les platges, els voluntaris no podien pujar a les barques, no podien arrossegar-les fins la platja, no podien ni tant sols, fer indicacions a les persones que arribaven amb les barques. Aquestes directrius es donaven per tal d’evitar problemes amb les autoritats, ja que el fet de fer alguna d’aquestes coses es podria utilitzar com una prova que s’estava ajudant a entrar a una persona “il·legal” a un país europeu.

Tasques que feien els voluntaris

La Carlota, junt amb la resta d’equip de treball, esperaven a les platges l’arribada de les barques. Tot i que la costa de Turquia està a pocs Kilòmetres de la costa de Lesbos, el recorregut és perillós. Les condicions marítimes, la precarietat de les barques en les que arriben ( barques de 20 persones on n’hi van 50 ), les armilles salvavides (moltes de les quals s’enfonsen quan les llences a l’aigua ), tot portat per les màfies turques, fan que l’èxode d’arribada a un país, que hauria de ser segur, porti a terribles desenllaços, tal i com fa mesos que veiem en imatges.

Seguint les indicacions de l’ONG, els voluntaris ajudaven a les persones a baixar de les barques un cop arribaven a les platges, els abrigaven i acompanyaven a aquell que ho necessitava a les ambulàncies medicalitzades de la mateixa o altres organitzacions.

La seva tasca era atendre a les persones, auxiliar-les. Les tranquil·litzaven, els donaven caliu, les acompanyaven. “Arribaven xops, amb una petita bossa amb tot moll. Quan veien la platja es posaven molt nervioses, recordo els crits d’una dona que s’escoltaven a kilòmetres. Persones grans plorant, molts menors i nadons lligats amb cinta als cossos de les seves mares”.

Desprès, amb els propis cotxes llogats, els voluntaris portaven a les persones refugiades a les parades d’autocar que els dirigien a Moria, al camp de refugiats de Lesbos. Allà acabava la seva tasca, però començava una nova etapa per les persones refugiades. Desprès de l’odissea per arribar, els esperaven de 3 a 5 dies fent cua fora del camp, esperant ser atesos i entrats al “registre oficial”.

Fora de les balles trobaven altres organitzacions que afortunadament els atenien si ho necessitaven. Cap atenció institucional nacional, cap institució europea, cap polític amb ganes d’oferir el que per només pel compliment de les lleis internacionals els pertocaria. Cap vergonya en la falta d’atenció humanitària i la vulneració de Drets Humans.

La bona resposta

Es fa dur veure tot el que passa al terreny i comprovar que els polítics no responen com toca, “ no puc entendre com tenen estómac per això”. Sabent que existeixen recursos per atendre com cal a totes aquestes persones, veiem que són les ONG i el propi poble qui respon de forma humanitària.

La Carlota remarca molt la bona organització de Boat refugee foundation, les reunions diàries per tal de millorar l’acció que es donava, els canvis que podien afavorir una millor atenció. Valora també molt positivament el treball en equip amb d’altres ONG, especialment POEMAID, un equip espanyol de professionals d’emergència. També la bona resposta del poble grec, que porta més d’un any en aquesta situació i que han sigut els primers en atendre a les persones refugiades, i no deixen de fer-ho.

Els refugiats

És sorprenent com persones que arriben amb totes les seves pertinences en una bossa mullada, arriscant la vida i amb tot el que han viscut al seu país, quan arribin a la platja, et somriguin, t’abracin i et donin les gràcies mil vegades, quan només els estàs oferint una abraçada de benvinguda, una manta i uns mitjons secs. “Això em trencava el cor… persones tan agraïdes, quan no se’ls està oferint ni el mínim del mínims dels drets humans.”

La tornada

Van ser 22 dies, durant els quals la Carlota no va defallir en cap moment. Va ser a l’arribada, a l’aeroport de Barcelona quan va veure els seus pares que l’esperaven “Vaig passar una setmana plorant quan vaig tornar, no podia parar “.

I és que davant d’aquesta crisi humanitària, la Carlota va fer com tants altres voluntaris i voluntàries, marxar cap a Grècia a fer allò que haurien de fer els governs europeus. A fer allò que els altres no fan.

Gràcies Carlota, la teva solidaritat ha donat caliu a aquell i aquella que ho necessitava.

Continuem treballant a RefugeESuoc

Marta Flaqué Barcelona, 14 d’abril de 2016

 

 

Del 13 al 20 de juny, #20JrefugeESuoc amb les persones refugiades

Del 13 al 20 de juny ens mobilitzarem a internet pels refugiats i desplaçats forçosos. Amb l’etiqueta #20JrefugeESuoc, denunciarem a les xarxes socials la realitat que viuen cada dia milers de persones obligades a fugir de casa seva per la guerra o per motius religiosos, medi ambientals, polítics, ètnics, d’identitat de gènere, o d’orientació sexual. Amb aquesta iniciativa, la nostra Universitat s’adhereix a la Setmana de lluita pel 20J, impulsada per diferents col·lectius, entitats, partits polítics i sindicats del territori català.

Des de l’Àrea de Cooperació Universitària per al Desenvolupament de la Universitat, RefugeESuoc dinamitzarem la campanya a Twitter i Facebook per commemorar el Dia Mundial de les Persones Refugiades.

RefugeESuoc  formem part de la comissió organitzadora del seguit d’accions i activitats de sensibilització i denúncia, que durant tota la setmana previa al 20 de juny, duran a terme més de 50 ONG i entitats catalanes que treballen en l’acollida i atenció de les persones refugiades.

Manifest per a la lliure circulació

Organitzacions com Stop Mare Mortum, Proactiva Open Arms, la Comissió Catalana d’Ajuda al Refugiat (CCAR), i moltes més, entre les quals es troba també el projecte RefugeESuoc, han unit forces en un manifest a favor del dret de tota persona a buscar i rebre asil en territori estranger i en contra de les vulneracions dels drets humans comeses pels governs, negant el dret de lliure circulació.

Les activitats pels refugiats culminaran amb la manifestació del diumenge 19 de juny, a les 18 hores, a la plaça Universitat de Barcelona, que sota el lema “Obrim fronteres, volem acollir!” demanarà actuacions polítiques concretes per aturar les deportacions massives, frenar les morts al Mediterrani i acollir les 204.311 persones que han arribat a Europa.

Tothom que vulgui participar en la campanya de Twitter ho podrà fer mitjançant l’etiqueta #20JRefugeESuoc i seguint el perfil @RefugeESuoc.

Per a col·laborar com a voluntari i voluntària de RefugeESuoc, escriviu a refugeESuoc@uoc.edu.

 

Enllaços d’interès:

https://refugeesuoc.wordpress.com/

Setmana de lluita pel 20J

Manifest Stop Mare Mortum

Adhesió al manifest Stop Mare Mortum