Carlota Gelabert, una educadora social a Lesbos

 

UntitledEns trobem amb la Carlota a una cafeteria qualsevol. No ens coneixíem d’abans, és el que passa quan estudies a una Universitat online. Amb la Carlota ens uneixen dues coses. Una, que totes dues estudiem Educació Social a la mateixa universitat, la UOC, i dos, que estem interessades en oferir una resposta a la crisis de Refugiats que estem vivint a Europa. Ella em ve a explicar què la va portar a Lesbos fa uns mesos, com es va organitzar, què feia, tot el que va viure allà, com va ser la seva tornada…tot apunta que el seu relat despertarà emocions contradictòries.

A Lesbos

Era el mes de Desembre, s’apropaven les vacances de Nadal, i la Carlota i la seva parella no es podien plantejar uns dies de descans i prou. Moguts per les notícies colpidores que arribaven des de Grècia i la mala gestió per part dels governs europeus van fer que aquesta parella de Barcelona comprés uns bitllets cap a l’ illa de Lesbos.

Com que volien anar a donar un cop de mà de veritat, van començar a enviar correus electrònics a diferents ONG que sabien que treballaven al terreny, però no van obtenir cap resposta, ja que tothom estava col·lapsat per l’emergència de la situació. Finalment, la ONG Fundació Holandesa Boat refugee foundation els va rebre a Lesbos.

Les directrius eren clares per part de l’organització: els voluntaris arribaven a Lesbos pels seus medis, es recomanava que lloguessin un cotxe, i les despeses anaven a càrrec de cadascú. El primer dia es feia un curs on s’explicava la situació a trets generals, i com s’organitzaven les tasques. Hi havia tres grups de treball, dos que cobrien 5Km de platges, de Molyvos al Nord de Lesbos i un que anava a Mitilini, la capital. Aquests grups canviaven cada dia i es distribuïen els horaris de manera que cobrissin les 24 hores del dia.

Segons indicacions expresses per part de l’organització en el treball a les platges, els voluntaris no podien pujar a les barques, no podien arrossegar-les fins la platja, no podien ni tant sols, fer indicacions a les persones que arribaven amb les barques. Aquestes directrius es donaven per tal d’evitar problemes amb les autoritats, ja que el fet de fer alguna d’aquestes coses es podria utilitzar com una prova que s’estava ajudant a entrar a una persona “il·legal” a un país europeu.

Tasques que feien els voluntaris

La Carlota, junt amb la resta d’equip de treball, esperaven a les platges l’arribada de les barques. Tot i que la costa de Turquia està a pocs Kilòmetres de la costa de Lesbos, el recorregut és perillós. Les condicions marítimes, la precarietat de les barques en les que arriben ( barques de 20 persones on n’hi van 50 ), les armilles salvavides (moltes de les quals s’enfonsen quan les llences a l’aigua ), tot portat per les màfies turques, fan que l’èxode d’arribada a un país, que hauria de ser segur, porti a terribles desenllaços, tal i com fa mesos que veiem en imatges.

Seguint les indicacions de l’ONG, els voluntaris ajudaven a les persones a baixar de les barques un cop arribaven a les platges, els abrigaven i acompanyaven a aquell que ho necessitava a les ambulàncies medicalitzades de la mateixa o altres organitzacions.

La seva tasca era atendre a les persones, auxiliar-les. Les tranquil·litzaven, els donaven caliu, les acompanyaven. “Arribaven xops, amb una petita bossa amb tot moll. Quan veien la platja es posaven molt nervioses, recordo els crits d’una dona que s’escoltaven a kilòmetres. Persones grans plorant, molts menors i nadons lligats amb cinta als cossos de les seves mares”.

Desprès, amb els propis cotxes llogats, els voluntaris portaven a les persones refugiades a les parades d’autocar que els dirigien a Moria, al camp de refugiats de Lesbos. Allà acabava la seva tasca, però començava una nova etapa per les persones refugiades. Desprès de l’odissea per arribar, els esperaven de 3 a 5 dies fent cua fora del camp, esperant ser atesos i entrats al “registre oficial”.

Fora de les balles trobaven altres organitzacions que afortunadament els atenien si ho necessitaven. Cap atenció institucional nacional, cap institució europea, cap polític amb ganes d’oferir el que per només pel compliment de les lleis internacionals els pertocaria. Cap vergonya en la falta d’atenció humanitària i la vulneració de Drets Humans.

La bona resposta

Es fa dur veure tot el que passa al terreny i comprovar que els polítics no responen com toca, “ no puc entendre com tenen estómac per això”. Sabent que existeixen recursos per atendre com cal a totes aquestes persones, veiem que són les ONG i el propi poble qui respon de forma humanitària.

La Carlota remarca molt la bona organització de Boat refugee foundation, les reunions diàries per tal de millorar l’acció que es donava, els canvis que podien afavorir una millor atenció. Valora també molt positivament el treball en equip amb d’altres ONG, especialment POEMAID, un equip espanyol de professionals d’emergència. També la bona resposta del poble grec, que porta més d’un any en aquesta situació i que han sigut els primers en atendre a les persones refugiades, i no deixen de fer-ho.

Els refugiats

És sorprenent com persones que arriben amb totes les seves pertinences en una bossa mullada, arriscant la vida i amb tot el que han viscut al seu país, quan arribin a la platja, et somriguin, t’abracin i et donin les gràcies mil vegades, quan només els estàs oferint una abraçada de benvinguda, una manta i uns mitjons secs. “Això em trencava el cor… persones tan agraïdes, quan no se’ls està oferint ni el mínim del mínims dels drets humans.”

La tornada

Van ser 22 dies, durant els quals la Carlota no va defallir en cap moment. Va ser a l’arribada, a l’aeroport de Barcelona quan va veure els seus pares que l’esperaven “Vaig passar una setmana plorant quan vaig tornar, no podia parar “.

I és que davant d’aquesta crisi humanitària, la Carlota va fer com tants altres voluntaris i voluntàries, marxar cap a Grècia a fer allò que haurien de fer els governs europeus. A fer allò que els altres no fan.

Gràcies Carlota, la teva solidaritat ha donat caliu a aquell i aquella que ho necessitava.

Continuem treballant a RefugeESuoc

Marta Flaqué Barcelona, 14 d’abril de 2016

 

 

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s