Deixar-se afectar per la vida

Per què lluitem per la nostra servitud com si es tractés de la nostra salvació?, es preguntava Étienne de La Boétie en el Discurs de la servitud voluntària. No ho sabem, si bé La Boétie apuntava tres motius: el costum, la mistificació i l’interès[1]. Sigui com sigui, les vies de la submissió són múltiples; ara bé, no podem deixar de preguntar-nos, tal com ho feia el jove autor francès, és això viure?

Quan algú s’organitza perquè ja no suporta tanta obediència, ha trobat una resposta. Una resposta no és una solució, però apunta alguna certesa. A saber: no n’hi ha prou en refugiar-se en un mateix. El malestar que provoca la subjecció sempre insisteix. Cal recordar, a més a més, que aquest refugi és el que utilitza el poder perquè cadascú resolgui el seu malestar individualment. L’autoajuda, les teràpies psi, el coaching o la medicalització generalitzada formen part, entre altres, de les estratègies més emprades per la societat terapèutica a l’hora de cercar la conformitat de l’individu amb-la-vida-que-es-té. [2]

 

No podem defugir aquesta pregunta: quina vida tenim? És així com descobrim, amb sorpresa, que ja no som capaços de distingir la vida amb la producció de valor. És el signe dels nostres temps. Sí, parlo del capitalisme. El capitalisme no és només un sistema econòmic. Som nosaltres mateixos. Ja no vivim la vida, gestionem les nostres vides; per això sempre sorprèn trobar algú capaç de fer les coses sense mesurar el rèdit de les seves conductes. Enfront del càlcul interessat de l’emprenedor, un gest radical carregat de ràbia digna. Davant l’administració permanent d’una vida-currículum que ha d’hipotecar-se per invertir en capital humà, una presa de posició que és capaç de deixar-se afectar per la vida, que implica la vida dels altres. Això és el que ens està ensenyant aquest grup d’estudiants que s’han organitzat per acollir refugiats a casa nostra, que viatgen als camps de la vergonya, sense esperar res del doble raser dels Estats ni de la inoperància dels administradors locals. Què fer quan ja no es pot suportar el turment de milers de crits que fugen de pobles i ciutats devastades, que s’ofeguen al fons d’un mar inclement disposat a empassar-se la desesperació? Conscients que només es pot actuar en aquest moment, que és el nostre, i que només ho podem fer entre les persones que ens envolten -en un món que s’ha fet tan petit-, hi ha qui està disposat a deixar-se afectar per uns problemes que ni tan sols podem escollir. Estan allí, formen part de la vida, de la nostra vida, perquè la vida, avui, és el nostre camp de batalla.

Qui viu, avui? Viu aquell que se subleva? Viu aquell que fuig? Viu aquell que vol viure, encara que viure signifiqui arrossegar una mort en vida? Qui ho sap i, tanmateix… I tanmateix hi ha qui s’alça i crida “Prou!” amb totes les seves forces. Sens dubte, es pot decidir no fer res, i és cert que, de vegades, cal reclamar-ho per interrompre certes dinàmiques militants, sovint massa distretes en una mena de mobilització permanent i superficial. No descobrirem ara les recompenses personals de l’hiperactivisme. Molts hi troben una “via d’escapament noble” en la cerca d’un mateix. Entre el roig i el negre d’un Julian Sorel[3] punt zero, avui s’alça el voluntarisme en qualsevol ONG o la implicació més o menys distant amb una nova política dels somriures incapaç d’amenaçar la realitat. Però no cerquem explicacions psicològiques, que sempre seran insuficients. No ens importen els motius que sostenen una vida activista. No ens importen, almenys, en aquests moments[4]. Ens interessa més pensar en tot allò que s’obre quan algú diu “Prou!”.

Dir “Prou!” és un acte de rebuig, un punt de partida necessari per a la politització de la vida. Aquest rebuig (declaració d’allò que és intolerable), res té a veure amb el ressentiment. Tampoc amb la indignació epidèrmica, tan ben acollida en tertúlies de ràdio i televisió i fàcilment neutralitzada pel monopoli governamental de la vida política. Només cal veure, per aquestes latituds, de què és capaç el ciutadà emprenyat. Ningú desafia la realitat enarborant la seva condició de “ciutadà amb drets” si pel camí abandona la ràbia. Dir “Prou!”, doncs, és un gest que abasta la mateixa existència i proclama una impugnació total “al que hi ha”, un tall radical respecte a allò que ja no es pot suportar. Però és també un límit que, alhora, obre tot un món, un saber de la mateixa subjectivitat que experimenta la transformació i, amb ella, la possibilitat d’establir -tal com ho expressa Marina Garcés a Un mundo en común-, “l’experiència d’un nosaltres”[5].

No ens interessa delectar-nos a parlar de la força del rebuig com un simple exercici poètic. No estem parlant de formes de resistència difuses i irrepresentables, si bé cal admetre que ens trobem davant d’un gest enigmàtic. Sabem que dient “Prou!” no s’articula un discurs contrahegemònic. I, tanmateix, tal com diu John Holloway, “tot comença amb el crit”. Hem de poder expulsar aquest crit que nia en el fons de les nostres entranyes. “En el principio es el grito. Nosotros gritamos. (…) Ante la mutilación de vidas humanas provocada por el capitalismo, un grito de tristeza, un grito de horror, un grito de rabia, un grito de rechazo: ¡NO!”.[6]

Així doncs, el primer és la línia de fuga, el moment en què rebutgem un sistema que ja no se suporta ni es tolera. “El fet de dir “No!” -ens diuen els amics del Comitè Invisible-, ens col·loca de ple en l’existència”[7], quelcom que es manifesta de dues maneres diferents. D’una banda, mitjançant l’odi a la vida pròpia, un odi que no és un odi a l’altre ni a un mateix, sinó a la vida que es té, al fàstic per la vida que se’ns fa viure. De l’altra, mitjançant l’expressió d’un mínim de creença que ens interpel·li com a subjectes. I és que, tal com afirma López Petit, cal un mínim de creença per a poder lluitar[8]. De creença, i d’autoengany; perquè cal creure, almenys, en allò que ens fa viure. Què és, doncs, allò que ens fa viure? En el compromís d’aquest grup d’estudiants crec trobar una resposta. “Un home que diu “no” -escrivia Albert Camus en l’inici de L’home rebel-, és un home que rebutja però que no renuncia”[9]. Per què ho hauríem de fer nosaltres?

Jordi Solé Blanch

Pedagog i Educador Social. Professor dels Estudis de Psicologia i Ciències de l’Educació de la UOC i membre del Laboratori d’Educació Social.

[1] La Boétie, Étienne (1572). El discurso de la servidumbre voluntaria. Buenos Aires: Utopía Libertaria, 2008.
[2] Espai en Blanc (2008). La sociedad terapéutica. Barcelona: Espai en Blanc i Edicions Bellaterra, SL.
[3] Stendhal, (1830). Rojo y negro. Madrid: Alianza, 2006.
[4] Per aquells que vulguin aprofundir-hi, recomanem la lectura de: López Petit, S. (2016). El discreto encanto de la política. A J. A. Díaz y S. López Petit. Crítica de la izquierda autoritaria, 1967-1974 (Ruedo Ibérico). Barcelona: Icaria.
[5] Garcés, M. (2013). Un mundo común. Barcelona: Edicions Bellaterra, S.L.
 [6] Holloway, J. (2002). Cambiar el mundo sin tomar el poder. El significado de la revolución hoy. Caracas: Vadell Hermanos Editores, C.A., pàg. 5.
[7] Comité Invisible (2015). A nuestros amigos. Logroño: Pepitas de Calabaza Ed., pàg. 49.
 [8] López Petit, S. (2014). Hijos de la noche. Barcelona: Ediciones Bellaterra, SL.
[9] Camus, A. (1986). L’home rebel. Laia: Barcelona, 1951.
Advertisements

1 thought on “Deixar-se afectar per la vida”

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s