Recordant Idomeni

Saber que fa tres dies que es va desallotjar el camp de refugiats d’Eko camp al nord de Grècia, encara es fa més dur parlar d’Idomeni.

S’acosta el 20 de Juny, el dia Mundial de les persones Refugiades i veure la resposta europea davant la crisi humanitària que pateix des de fa mesos, encara té més sentit seguir lluitant per ells, per les persones refugiades, per els seus drets, per una vida digne, per una protecció dels infants, per una defensa dels Drets Humans.

Arribada al camp de refugiats

Feia mesos que mirava de marxar a Grècia, però mai podia acabar de passar. Finalment, va arribar el mes de maig i amb una amiga, amb totes les seves càmeres de fotos, i jo vam marxar cap a Idomeni. Van ser pocs dies, ja que la feina a Barcelona no ens permetia estar-hi més.

Vàrem arribar al camp després de passar uns dos o tres controls policials. Ens paraven, ens demanaven el passaport i després d’uns minuts d’apuntar les nostres dades ens preguntaven si portàvem material per els refugiats, afortunadament vam poder passar sense problemes.

Aparcades en un camp ple de tendes de campanya i sota un sol espantós, vam sentir la càlida rebuda, com la resta de dies que vam estar allà, per part dels refugiats “Hello my friend” ens deien contínuament. Tothom, et convidava amb un gran somriure a la seva Jaima, a fer un te o a dinar, el que fos. Agraïen la teva presència, la teva ajuda, encara que fos per uns dies, fent el que calgués.

Idomeni era un camp de refugiats a la frontera entre Macedònia i Grècia, el qual va ser desallotjat el 24 de Maig. Hi havien arribat a viure més de 10.000 persones, durant el mes de Maig se’n comptabilitzaven unes 8.000.

Fa de mal dir la quantitat de nens i nenes que hi havia, dones embarassades, gent gran…i tots vivint en tendes de campanya, cuinant sobre les vies del tren, dutxant-se amb aigua freda, sense quasi pertinences, sense sabates, sense productes d’higiene….només allò que els voluntaris i les organitzacions els podien donar.

_MG_7179Fotografia: Ana Puit Juste

Voluntaris i voluntàries

             Nosaltres vam decidir anar a ajudar a Baby Hammam un projecte iniciat per diferents voluntaris els quals oferien un bany amb aigua calenta als més petits, a part de donar productes d’higiene, roba i sabates.

Dins la tenda que tenien muntada hi havia dos cubells per els banys, en caixes i tot ordenat diferents productes de neteja ( sabó, locions per tractament de polls, cremes per nadons, crema solar, bolquers…), roba, sabates i gorres.

El primer dia jo em vaig quedar a fora de la tenda, per organitzar els tikets que es donaven a les famílies que feien cua des de les 11 del matí, a part de gestionar diferents dinàmiques amb els nens mentre esperaven el seu torn.

Durant el dia s’oferien banys per uns 100 menors, dels quals una gran part era per nadons. Es donaven productes a les mares, sempre que se’n tenien, i es derivaven casos amb necessitats mèdiques a Bomberos en Acción o Metges sense Fronteres.

La feina no s’acabava mai, quan acabaven els banys, cap a les sis o les set de la tarda, s’havia de recollir i preparar-ho tot per l’endemà.

Marxaves cansada i de camí et paraves a qualsevol de les tendes on les famílies t’oferien te, sopar o simplement companyia.

 13224330_10208168651485678_326722009_o

Fotografia: Valentina Ascione

 My friends

             El segon dia vam conèixer a l’Alaa, una nena de 5 anys que plorava desconsolada, no sabem ben bé perquè. El tercer dia la Fàtima, la mare de l’Alaa, embarassada de 8 mesos, ens va rebre amb un somriure i un “hello my friend” i de seguida ens va convidar a entrar. El pare, amb el cap cot i sense forces per res estava assegut a l’entrada de la tenda, ens va fer lloc per seure i de seguida va aparèixer l’Ibrahim, el germà gran de l’Alaa i també, gatejant, el petit de la casa.

Allà vam conèixer la seva història. La Fàtima ens explicava, aguantant-se les llàgrimes, com van fugir de Siria, d’on els van matar dos fills. Com van arribar a Turquia i van pagar els 2.000€ a les màfies per creuar per mar i arribar a Europa. Feia ja 3 mesos que eren a Idomeni, havien passat fred, gana i por. Ja no els quedaven diners i no sabien què seria del seu futur.

També vam conèixer a la Raqued, la germana de la Fàtima vivia a la tenda del costat amb la Jasmine, la seva filla d’un mes de vida. L’havia tingut a l’hospital de Kilkis, una cesària, com totes les dones refugiades que es trobaven a Idomeni.

Aquella nit tornant a Polykastro on dormíem, vam parar el cotxe, ploràvem, sentíem ràbia, pena, ens sentíem impotents davant d’una situació tan injusta, tant vergonyosa a les portes d’Europa.

_MG_7078 Fotografia: Ana Puit Juste

 Tornant a Barcelona

             El viatge es va fer intens però curt, ja tornàvem a ser a l’aeroport i per ironies de la vida, fent escala a Turquia.

Arribàvem a casa cansades, estranyes, amb una sensació d’abandonar a una família que tot i el poc temps compartit ja formaria part de les nostres vides per sempre. Els vincles poden fer-se en segons. La necessitat de saber d’ells, de preocupar-se per ells, de parlar amb ells cada dia no para.

La família de la Fàtima es va escapar del camp d’Idomeni mentre la policia el desallotjava, ara estan vivint a un apartament i reben ajuda econòmica per part de diferents voluntaris i voluntàries. Ella està a punt de donar a llum, a un nadó que tot i néixer a Grècia no podrà ser europeu, sinó que se’l considerarà apàtrida.

Per una Europa sense fronteres, per una Europa amb DDHH. Perquè cap família es trobi exclosa.

Marta Flaqué, Granollers, 13 de juny del 2016

 

Advertisements

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s