Entre Hermes i Hèstia: per una pedagogia de l’hospitalitat

Mentre penso com enfocar el text sobre l’Hospitalitat i els refugiats a Europa, cau a les meves mans un llibre que s’acaba de publicar i que em sembla fonamental per encetar el que vull compartir. El seu autor, Benno Müller-Hill ha fet una recerca sobre l’extermini de la diferència a l’Alemanya del III Reich. No només la clàssica imatge del poble jueu en els camps de concentració sinó que es centra en les pràctiques d’eutanàsia (per posar-hi un nom) passiva que vàrem patir les persones etiquetades com a “malaltes mentals”. En concret cita un text d’ un antropòleg del règim que diu: “Un pueblo que quiera preservar como sea su identidad, debe rechazar toda raza extranjera, y cuando ya se ha infiltrado debe expulsarla y suprimirla“. Es tracta d’un text del 20 de juny de 1939 que em posa els pèls de punta però encara ho fa més quan travessen la meva mirada les imatges dels refugiats siris que intenten “infiltrar-se a Europa”.
Dit això i fent una mirada positiva al tema, vull parlar de l’Hospitalitat, d’aquesta actitud o posició que per mi és primàriament constituent (malgrat els molts casos contraris) del ser humà. Hi ha qui pensa, fins i tot, que la idea d’hospitalitat és clarament un sinònim d’humanització (i fins i tot d’hominització). No es tractaria només d’una forma més o menys acceptada d’interacció social.
L’hospitalitat té a veure amb l’hoste, amb aquell que acollim lliurement a casa nostra. L’hospitalitat té a veure amb els xiprers a les masies de la meva terra (l’Empordà), terra de frontera, terra de pas, terra d’experiències vinculades amb l’exili, terra d’acollida. El xiprer és un element simbòlic fort que posa en joc, fins i tot, la capacitat d’acollida de la masia: cada xiprer una cambra per acollir una família o un hoste sol.
L’hoste, el passavolant que truca a la porta, aquell que ve de fora i estem cridats, èticament parlant, a acollir-lo, acompanyar-lo per les nostres terres unes hores, unasdies, unes setmanes, …. Però malgrat això, parlar d’hospitalitat no és gens fàcil ni quelcom que es presenti aliè als conflictes interpersonals. Ser hospitalari no té res a veure amb determinades pràctiques integradores o assimiladores, o potser d’in/exclusió social. Practicar l’hospitalitat fa referència a mantenir de forma íntegra l’altre sense desmuntar-lo, trossejar-lo) justament en la seva condició d’altre sense que s’apropi a la idea d’estigmatització. Imaginar que podem apropiar-nos l’altre a través de la pràctica de l’hospitalitat ens reenvia a pràctiques perverses i totalitzadores. Tal i com ens convida a pensar Montandon: “La veritable hospitalitat ha de permetre traspassar tota violència, inherent a la mateixa hospitalitat” (2004). (Dir.) Le livre de l’hospitalité. Accueil de l’étranger dans l’histoire et les cultures. París: Fayard, p. 11

Ja hem dic que acollir l’Altre es fonamenta en la idea, en l’acte de l’hospitalitat. Aquest terme, etimològicament parlant, prové del mot hospitalis i alhora hospitalis prové de hospes. (que el podríem concebre o traduir com aquell que acull l’altre). Si anem més endins, fins a la seva arrel primària, ens adonem que hostine significar igualar. Ens podríem preguntar: igualar?. Doncs sí. Aquest seria l’acte primari que trobaríem en la base del protegir l’altre, tenir-ne cura, oferir-li un nou camí, noves oportunitats. Existiria una situació de dissonància, de desigualtat entre el que ve de lluny, el que ve de fora y aquell que fa l’exercici d’obrir els braços i acollir-lo.

Si convenim acceptar que del que parlem implica travessar (de mil maneres possibles) fronteres, mars, fer un llarg periple per continents, posar la vida en perill, aleshores no hi ha dubte que l’angle d‘obertura dels braços que acullen a l’atemorit, al cansat, al dèbil, a l’esperançat, a l’il·lusionat, és el gest corporal més rellevant. No es tracta de res més que de pensar en com poder passar de la protecció d’Hermes (el missatger dels déus que convida l’hoste a dormir a l’entrada de la casa) a la de Hestia (la deessa de la llar, que permet a l’altre entrar a l’oikos –la casa-, seure a taula per compartir el mateix àpats i el mateix fum de la llar).

 

Jordi Planella 

Catedràtic de Pedagogia Social
Estudis de Psicologia i CC Educació UOC
Laboratorio de Educación Social (Barcelona)
Grupo de Estudios en Educación Corporal (Medellín)

 

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s