Estudiants de la UOC al camp de refugiats de Filippiada

Filippiada és una població situada a uns 400 km d’Atenes amb un clima horriblement càlid a l’estiu. No té res d’especial si no és perquè als seus afores trobem un camp oficial (militar) de refugiats. En ell, 500 persones (sirianes, kurdes i afganeses) esperen notícies per part del govern grec per saber si la seva petició de papers ha estat acceptada i poden començar a construir una nova vida a Europa. El problema és que els papers no arriben i que per molts d’ells mai arribaran. El tracte que els governs de la Unió Europea donen als refugiats que fugen de la guerra és inhumà; ells només cerquen un futur millor i en poc temps s’adonen que estan atrapats en mig del no res.

camp
Visió del camp de Filippiada des de dalt (Google Maps)

El passat més d’agost la Laura i el Raül (estudiants d’ADE i Humanitats de la UOC) juntament amb set joves més, vam participar del projecte Hope4Kids. Aquest projecte creat per l’Erin, una dona dels EEUU, i coordinat en l’actualitat per una cooperant italiana, l’Anna, es dedica íntegrament als infants que viuen al camp. Vam jugar, vam fer animacions, vam fer tallers de manualitats i també vam pintar cares. Tots 9 venim del món del lleure i així intentàrem ocupar el seu temps en activitats diferents, divertides i engrescadores. No sempre ho vam aconseguir.

camp-dibuix
Esquema del camp realitzat pels voluntaris

En alguns casos també donàvem suport a les minses hores de classe que alguns voluntaris han pogut organitzar en construccions sense sostre que abans allotjaven munició; a aquestes construccions les anomenen “madrasa” fent referència a l’escola, les quals es troben en situacions molt precàries, ni tan sols tenen un lloc on poder seure cómodament, i per tant la classe es fa asseguts al terra i de manera paupèrrima.

madrassa
Porta d’una de les classes (madrasa, antic magatzem de munició)

En qualsevol cas, són nens que fa temps que no van a escola reglada. De la mateixa manera que els adolescents i joves no reben cap capacitació per afrontar qualsevol que sigui el futur que els espera. Ah! I el permís de residència temporal de què disposen els prohibeix treballar. Per tant, molta gent passeja pel camp intentant ocupar el temps jugant a futbol, xerrant amb companys o a través del mòbil.

La vida de les famílies transcorre en tendes de l’ACNUR que ocupen fins a 9 persones que dormen en una mena de gandules. Això no és excusa per a què insisteixin en compartir taula i vida. Era en les converses amb nens, adolescents o adults que podíem copsar part del que estan vivint. Un passat que els persegueix, un present indigne i desesperant i un futur incert.

Totes les persones reben tres àpats al dia i aigua per part del govern però no sempre en les millors condicions ni assegurant una dieta variada o participada per les diferents cultures del camp. L’atenció mèdica es redueix a una o dues visites a la setmana. Els desplaçaments a l’hospital s’asseguren només si hi ha emergències. Per visites de seguiment no hi ha transport organitzat a no ser que els voluntaris vulguin anar un pas més enllà.

La vida gira al voltant del warehouse (magatzem) on els voluntaris intenten organitzar l’ingent quantitat de material que hi ha per a poder repartir-ho de manera equitativa entre els integrants del camp. Els últims dies d’agost començaven a classificar la roba d’hivern que promet ser plujós i fred.

Vam conéixer moltes històries que ens desfeien per dins. Per exemple la del Suleiman, de 12 anys, que amb 8 diòptries té dificultats per veure. Es van deixar les ulleres a casa en fugir de les explosions i no han tingut la possibilitat ni el suport per fer-se’n unes. També la d’un jove que s’identificava com a Sirià d’Aleppo, “una ciutat de la que no queda res” segons ens va dir.

sulei
Dibuix fet pel suleiman on es pot observar el terror viscut a Siria i el viatge cap a Grècia pel mar

I en marxar ens preguntàvem… qui els tornarà la dignitat i el futur que els hem robat? Què serà d’ells quan plogui i la terra erma i dura del camp no absorveixi l’aigua? Els permetrem avançar en les seves vides? Com podem canviar aquesta situació tan injusta?

Laura Ubiñana i Raül Avellaneda