Fa quasi quinze anys, aquest text i aquest quadre formaven part d’un espectacle de música, pintura i poesia, anomenat 
, en el que jo participava. Malauradament, sembla que el text era profètic.
El transcric aquí amb l’esperança, com aleshores, de fer reflexionar a algú.
Aquell home respirava i caminava amb normalitat entre la gent, però qualsevol que l’hagués mirat fixament als ulls descobriria que era ben mort, que la vida li havia estat seccionada d’arrel no feia pas gaire.
De sobte, tota la remor del carrer es congelà dins del seu cap, com si algú se l’hagués endut molt lluny i ho escoltés des de la distància, i tots els moviments exteriors es succeïen davant seu sense alterar-lo amb extrema morbidesa i lentitud…
Abans d’immolar-se i emportar-se amb ell un grapat de vides completament alienes i desconegudes a la seva, recordà per darrera vegada com alçava amb les mans el tros de runa que esclafava i ocultava el rostre inert i desencaixat de la seva dona, a pocs metres d’on trobaria els de les seves filles, que aquell matí l’havien acompanyada al mercat…
A milers de quilometres, una dona que encara desconeixia que el seu fill de vint-i-pocs anys, allistat a l’exercit i destinat al centre del conflicte, havia mort en un atemptat suïcida d’un nadiu, justificava l’atac militar del seu país tot recordant indignada l’esfondrament de dos gratacels d’una ciutat veïna.
Tot plegat resultava ser una venjança d’una venjança d’una altra venjança que també resultava ser venjança d’una altra, i d’una altra, i d’una altra, que a aquestes alçades ningú sabia ja a sant de què venia. I aquesta roda no es detura, ans s’accelera més i més… I potser algun dia per venjança una persona matarà a l’altra única persona que quedi viva en el planeta, i en descobrir que era el seu propi germà, per venjança es matarà a si mateixa i ens extingirem sota l’epitafi: ”La intel·ligència i la capacitat per raonar és allò que ens diferencia de les altres espècies…”
Blog de RefugeESuoc 