Davant la tragèdia del 17 d’agost: pau, solidaritat i convivència en la diversitat

Manifest
Sortim al carrer aquest dissabte 26 d’agost de 2017 a Barcelona per expressar el nostre rebuig a l’atemptat reivindicat per Daesh i per mostrar el nostre suport a víctimes i familiars. Ho fem pels fets ocorreguts el passat 17 d’agost a Barcelona i Cambrils, amb 15 víctimes mortals i més d’un centenar de ferits. Ho fem per agrair la resposta solidària de les persones que han reaccionat des del primer moment. Però sense oblidar i tenint molt present les víctimes que cada dia pateixen aquesta mateixa violència, que només aquest mes d’agost ha colpejat molts altres països, a més de Catalunya. Recordem especialment Síria, on han mort mig milió de persones a mans d’actors governamentals i no governamentals, tant locals com internacionals. Víctimes que no surten a portades, víctimes oblidades. Moltes no moren però es queden a les nostres fronteres. Les entitats, les plataformes i els moviments socials volem deixar clar que aquestes morts són tan nostres com les de Barcelona i Cambrils. No fem diferència.
Sortim a ocupar el carrer, com ho hem fet tantes altres vegades. Recordem els crits de “No a la guerra” de 2003 –arran de la invasió criminal de l’Iraq impulsada per Aznar, Bush i Blair– que van omplir els carrers de Barcelona. Recordem també tantes altres manifestacions de rebuig a les intervencions militars arreu, a favor de la pau i per l’acollida de persones refugiades i migrants, com la darrera del 18 de febrer. Tornarem, doncs, a sortir, per tornar a assenyalar-ne les causes i enfocar els seus responsables.
Sortim per denunciar la hipocresia de líders i representants polítics, del govern espanyol i de la monarquia. Els que, amb les seves polítiques, promouen guerres i alimenten conflictes armats, mitjançant la venda i el comerç d’armes a països com Aràbia Saudita, i que apliquen polítiques repressives i antiterroristes que fomenten l’espiral de violència. Els que incompleixen els compromisos d’acollida, com fan els Estats membres de la UE. També aquells que fomenten l’odi, el racisme, la xenofòbia i la islamofòbia, amb la col·laboració preocupant de molts mitjans. Aquells que identifiquen companys i companyes al carrer pel seu color de pell i els empresonen als Centres d’Internament d’Estrangers. Aquells que desnonen els nostres veïns i veïnes o que reprimeixen amb violència les mobilitzacions populars. Sortim per dir “No Passaran” als grups que amenacen amb tornar-nos a un passat fosc, i per dir prou a aquells que permeten que el feixisme actuï impunement. És hora de tornar a cridar “les vostres polítiques, les nostres morts”.
Sortim perquè és una oportunitat per emplaçar-nos a fer una revisió sobre el model de convivència i de societat que estem construint. Ens preocupen les conseqüències a mitjà i llarg termini. Ja hi ha hagut mostres d’odi, racisme i xenofòbia aquests dies i la comunitat musulmana s’ha vist criminalitzada. No es tracta d’un “ells i nosaltres”, sinó d’un tots i totes.
Per tot això, exigim que la resposta a la barbàrie del passat dijous no sigui la de més “seguretat” repressiva: més vigilància, més fronteres, més policia, més armes, més violència. Barcelona i Catalunya han de ser exemple amb una resposta diferent: des de la pau, els drets humans, la solidaritat, la cohesió i la justícia global. És en aquesta línia en què avui la societat civil reivindiquem aquest espai. La diversitat ens fa més riques i més fortes. I avui, més que mai, ens hem de reafirmar en el nostre compromís amb una societat oberta, solidària, que no permetrà que cap ideologia de l’odi arreli a Catalunya.
I també exigim que la resposta del nostres governants sigui clara i contundent: compliu amb els acords i tractats sobre comerç d’armes que heu signat; respecteu la Declaració Universal dels Drets Humans; trenqueu els acords amb governs opacs i autoritaris; deixeu d’intervenir militarment; obriu més que mai les fronteres per acollir la gent que fuig del mateix que ha passat a Catalunya i que ara està atrapada a les nostres fronteres; exigiu que les empreses compleixin amb el respecte als drets humans a tercers països, i si cal rescindiu els contractes signats.
La societat organitzada, des de baix, apostem per construir-nos des de la pau, els drets humans, la diversitat i la justícia global. Sortim al carrer perquè davant del racisme i la islamofòbia, davant de qualsevol vulneració dels drets humans, apostem per la convivència. Per això, sortim dissabte i #anemdeblau.
Les vostres polítiques, les nostres morts – Pau, solidaritat i convivència en la diversitat
 

ADHESIONS:

 

ACAPS-GIRONA

ACCIÓ SOLIDÀRIA IGMAN

ADMAC

AGERMANAMENT SENSE FRONTERES

AHEAD – ASSOCIACIÓ D’EDUCADORES I EDUCADORS EN DRETS HUMANS

AIGUA ÉS VIDA

ALIANZA CONTRA ANTIGITANISMO BCN

Alternativa d’Esquerres El Prat

ALTERNATIVA INTERCANVI AMB POBLES INDÍGENES

AMICS DE L’ ARCA

AMPA ESCOLA MEDITERRÀNIA DE VILADECANS

ANTICAPITALISTES

Ara o Mai

ASiA-Associació Salut i Agroecologia

ASOCIACIÓ ENTREPOBLES

Asociacion de Amigos de la no-violencia

Asociación EQUIS-MGF (Equipo de sensibilización contra mutilación genital femenina)

Assemblea de Cambrils

Assemblea de Cooperació per la Pau

Assemblea de Joves de Cassoles

ASSEMBLEA DIVERSITAT FUNCIONAL DE BARCELONA

Assemblea Naciona de Joves Independentistes

ASSOCIACIÓ CATALANA PER LA PAU

Associació Cultural Sobiranista de Castelló de la Plana.

ASSOCIACIO D’AMISTAT AMB EL POBLE DE GUATEMALA

ASSOCIACIO D’ATURATS RIPOLLET i CERDANYOLA

ASSOCIACIÓ DE DONES LA FRONTISSA

ASSOCIACIÓ DE JOVES ESTUDIANTS DE CATALUNYA (AJEC)

Associacio Eccit

ASSOCIACIÓ ESPORTIVA LLAGUTS VILANOVA I LA GELTRÚ

ASSOCIACIÓ HÈLIA, DE SUPORT A LES DONES QUE PATEIXEN VIOLÈNCIA DE

GÈNERE

ASSOCIACIO INTERCULTURAL NAKERAMOS

ASSOCIACIO PEL DESENVOLUPAMENT DEL RIU SENEGAL

ASSOCIACIO PER LA INSERCIO SOCIAL I LABORAL (ISIL)

Associació Senegalesa ” Diappo Ak Teranga ” VNG

AV DE ROCAFONDA – L’ESPERANÇA -CIUTAT JARDÍ – MATARÓ

AV DE ROCAFONDA – MATARÓ

BARRIS REFUGI

CALALA FONDO DE MUJERES

Campanya DESMILITARITZEM L’EDUCACIÓ

CANDIDATURA D’UNITAT POPULAR-CRIDA CONSTITUENT (CUP-CC)

CASA NOSTRA, CASA VOSTRA

CATALUNYA NI CETA NI TTIP

CENTRE D’ESTUDIS AFRICANS I INTERCULTURALS

CENTRE DELÀS D’ESTUDIS PER LA PAU

Centre Internacional Escarré per les Minories Ètniques i les Nacions (CIEMEN)

CIEMEN

COL.LECTIU REFEM EL DIRECCIONAL

COL·LECTIU I+

COMERÇ DE MAR DE VILANOVA

Comissió Catalana d’Ajuda al RefugiatCOMISSIÓ GENT GRAN 15M

Comitè de Solidaritat Òscar Romero

Comunitat Palestina de Catalunya

Congreso de los pueblos colombia capitulo BCN

CONSELL NACIONAL DE LA JOVENTUT DE CATALUNYA

COOPERACCIÓ

COORDINADORA EN DEFENSA DE LA SANITAT PÚBLICA MATARÓ MARESME

COORDINADORA D’ONG SOLIDÀRIES DE LES COMARQUES GIRONINES I L’ ALT

MARESME

COORDINADORA UN ALTRE MÓN ÉS POSSIBLE SABADELL

CORRENT ROIG

CRIDA CONSTITUENT

CRISTIANISME AL SEGLE XXI

CRISTIANS PEL SOCIALISME

CUIDANDO (ASSOCIACIO SOCIOSANITÀRIA)

DESOS OPCIÓ SOLIDÀRIA

DESPERTAPROFES

DIOMCOOP COOPERATIVA

DOLORES ENTIENDE

DONESXDONES

EDUALTER

ENGINYERIA SENSE FRONTERES

ESQUERRES PER LA INDEPENDÈNCIA

FAGIC- Federació d’Associacions Gitanes de Catalunya

FARMAMUNDI

FEDERACIÓ CATALANA D’ESCOLTISME I GUIATGE

Federació d’Ecologistes en Acció de Catalunya

FEDERACIO NTERCOMARCAL GARRAF-ALT PENEDES DEL SINDICATO DE CGT

Federación de Cofradías Sufies

FOTOMOVIMIENTO

Francesc Matas Salla

FUNDACIÓ AKWABA

FUNDACIO KALILU JAMMEH

FUNDACIÓ MIGRA STUDIUM

FUNDACIÓ ROCA GALÈS

FUNDACIÓ SOLIDÀRIA FLAMA

FundiPau

Gorka Martín

GRÀCIA PARTICIPA

GRUP D’ESTUDIS POLITICS

Grup de Solidaritat Oscar Romero de Terrassa.

GRUP IMPULSOR DEL PARLAMENT CIUTADÀ

H.I.J.O.S.BARCELONA

Institut de Drets Humans de Catalunya

INTERSINDICAL VALENCIANA

INTERSINDICAL-CSC

IRIDIA – CENTRE PER LA DEFENSA DELS DRETS HUMANS

JERC

JUSTICIA I PAU E IDENTITAT AMB LA CREACIO ORDRE SANT AGUSTI CATALUNYA

JUSTÍCIA I PAU GIRONA

L’Aurora (om)

LA RODA DE LA PAU SABADELL

LA SECCIO SINDICAL CCOO PRIMARIA BARCELONA CIUTATLA XIXA TEATRE

LAFEDE.CAT – ORGANITZACIONS PER A LA JUSTÍCIA GLOBAL

Llagostera Solidaria

LLIGA DELS DRETS DELS POBLES

LLUITA INTERNACIONALISTA (LI)

MAREA BLANCA DE CATALUNYA

MARX21

MARXA MUNDIAL DE DONES

METGES DEL MON CATALUNYA

NOVACT Institut Internacional per a l’Acció Noviolenta

NUTRICIO SENSE FRONTERES

OBSERVATORI DEL DEUTE EN LA GLOBALIZACIÓ – ODG

Observatori Guinardó-CanBaró en defensa dels serveis públics i dels drets socials

OCASHA-CRISTIANOS CON EL SUR (ZONA DE CATALUNYA I BALEARS)

ONG ENTREPOBLES PALLARS

PAPERS I DRETS PER A TOTHOM

PLATAFORMA EN DEFENSA SANITAT PÚBLICA BAIX VALLES

Plataforma Aturem la Guerra Mollet

Plataforma de Solidaridad con Guatemala de Barcelona

PLATAFORMA EN DEFENSA DE LA SALUT I LA SANITAT EL PRAT DE LLOBREGAT

PLATAFORMA PEL DRET A DECIDIR DEL PV, DECIDIM

PLATAFORMA PELS CAMINS ESCOLARS VNG, CIUTAT EDUCADORA

Plataforma per la Pau Lloret

POBLE LLIURE

PREMIÀ ACULL

PROCÉS CONSTITUENT

RefugeESuoc

Refugiades Calafell-Stop Mare Mortum

REFUGIARTE (ASSOCIACIO SOCIOCULTURAL)

SAFI (Stop als Fenomens Islamofobs)

secretarias de Pastoral Gitana de Barcelona

SECTORIAl de SERVEIS SOCIALS ANC

SERVEI CIVIL INTERNACIONAL DE CATALUNYA

SI

SINDICATO POPULAR DE VENDEDORES AMBULANTES DE BARCELONA

SINDIHOGAR/SINDILLAR

SOARPAL (Solidaritat Arbúcies-Palacagüina)

SOCIETAT CATALANA DE LLIURE OPINIO

SOS RACISME CATALUNYA

STEI Intersindical (Illes Balears)

STOP MARE MORTUM

Stop Mare Mortum Garraf

SUDS – Asociació Internacional de Solidaritat i Cooperació

SURT. Fundació de Dones

TAMAIAVIURE SENSE VIOLENCIA

TANQUEM ELS CIE

Taula Aigua de Mollet

TAULA DE L’AIGUA DE TERRASSA

TAULA PER MEXIC

TEIXINT VINCLES

TERNE ROMA ACTION BCN

UNADIKUM CATALUNYA

UNITAT CONTRA EL FEIXISME I EL RACISME

Unitat contra el Feixisme i el Racisme al Garraf

UNITAT MUNICIPAL 9

Universitats per la República

VALENTES I ACOMPANYADES 

Vicku Moreno

Xarxa Consum Solidari

XARXA D’ECONOMIA SOLIDÀRIA (XES) 

XARXA FEMINISTA

Xarxa Migració, Gènere i Desenvolupament 

Anuncis

Inici de les tasques de l’equip de comunicació de RefugeESuoc

El grup de treball encarregat d’elaborar el projecte de comunicació de RefugeESuoc s’ha posat en marxa. Una vegada fet el primer contacte durant la jornada informativa del passat dia 22 d’octubre, l’equip voluntari coordinat per l’Esther Mañà  s’ha reunit amb Joan del Rio (membre impulsor) per tal marcar les pautes de treball a seguir.

dsc_0057-1

El primer punt tractat ha estat el de definir la missió de l’organització, aspecte bàsic de cara a desenvolupar tot el discurs comunicatiu. En aquest sentit s’ha emplaçat a l’equip impulsor a elaborar una frase que sintetitzi l’ADN de RefugeEsuoc. Es tracta de trobar una oració que defineixi de manera clara l’objectiu de l’organització, que expliqui el perquè d’aquest projecte i que qualsevol persona aliena en llegir-la s’hi pugui sentir identificat.

Es proposa que la missió giri entorn de l’educació, clau de volta de les tres àrees d’acció previstes: l’acció directa als refugiats  mitjançant beques d’estudi a distància; la sensibilització sobre el drama migratori especialment a través del taller #EstimatIbrahim pensat per a les escoles; i també implicar i reivindicar la figura de l’educador social com a agent actiu i part de la solució en aquesta problemàtica.

Una vegada consensuat aquest punt, es procedirà a la creació d’un manual d’estil que inclourà la imatge corporativa en concordança amb els objectius definits. La voluntat és finalitzar aquesta primera fase a principis de gener.

En paral·lel es comença a treballar en l’estructura del sitemap de la web basada en els tres pilars esmentats anteriorment. Aquesta serà una  eina fonamental per a explicar el propòsit de RefugeESuoc.

El proper pas a curt termini serà planificar l’estratègia a seguir pel que fa a les xarxes socials.

S’està fent bona feina però encara en queda moltíssima més per fer. Totes les idees i aportacions són molt importants per al projecte. Així que si t’animes a participar-hi, envia’ns un correu a refugeESuoc@uoc.edu i tan aviat com ens sigui possible ens posarem en contacte amb tu.

Seguim!

RefugeESuoc

Primera sessió informativa de RefugeESuoc

La trobada, que va tenir lloc el passat 22 d’octubre, ha servit per eixamplar la base de voluntaris relacionats amb graus socials i ha concretat noves col·laboracions amb estudiants d’altres àrees com la comunicació, el dret i el màrqueting

La Torre Jussana de Barcelona ha estat l’emplaçament escollit per  celebrar la primera reunió informativa de RefugeESuoc. A l’elecció del lloc se li pot trobar una certa càrrega simbòlica ja que antigament va ser utilitzada com a torre de defensa i ara, de gestió municipal, serveix per a defensar les associacions de la ciutat.

Molt abans de l’hora prevista per a l’inici (10:30h) en Joan, la Sílvia, l’Helena , la Marta, la Carlota i la Núria (des de Berlín) treballen per tal que la connexió via Skype funcioni. Els ajuda amb tot el muntatge tècnic en Joan. Ell no és estudiant d’Educació Social. De fet està cursant un màster en Bioinformàtica, també a la UOC. Però la trobada ja anava d’això: tot i que el projecte neix ara farà un any de la inquietud d’un grup d’estudiants d’aquest grau, RefugeesUoc s’ha fet gran i necessita voluntaris de diferents branques per tal de gestionar àrees com la comunicació, els tràmits d’accions legals i de caire administratiu, i també calen encarregats de gestionar econòmicament tots els recursos que s’espera que vagin arribant.

Així doncs, la convocatòria ha  reunit una trentena de persones (presencials i via Skype) amb diferents perfils professionals, i estudiants de diferents disciplines, disposades a escoltar i participar cadascú en la mesura de les seves possibilitats.

img_20161022_114518

La primera part de la reunió ha servit perquè els programadors de l’acte informessin d’en quin punt es troba l’organització i quines tasques s’estan duent a terme.

En Joan del Rio explica que ara mateix RefugeesUoc és un projecte propi de l’Àrea de Cooperació i Globalització de la UOC.  L’objectiu  principal és aconseguir beques per a aquells refugiats que vulguin continuar els seus estudis. La peculiaritat és que en el cas de la UOC, a diferència d’altres universitats presencials, es poden concedir a persones que no tenen possibilitat de venir a Catalunya, perquè podran estudiar on-line. Això fa que es pugui treballar directament allà on més falta fa: als camps de refugiats.

joan-del-rio
Joan del Rio i Sílvia Pairet

La Marta Flaqué va visitar aquest estiu set camps militars de refugiats a Tessalònica. Durant la seva estada va realitzar una prospecció de candidats que poguessin encaixar amb aquest tipus d’ajudes. Va complimentar fins a 69 fitxes de les quals 38 poden arribar a  ser viables. L’objectiu és obrir en breu 3 punts UOC a Grècia mateix per tal que les persones becades s’hi puguin adreçar. Els punts UOC són “espais vitals per dur a terme els seus estudis i donar un bri d’esperança al seu dia a dia”. Aquests espais han de complir una sèrie de requisits com per exemple l’accés a internet. Això evidentment necessita d’un finançament i en aquest punt s’exposa com arriben els diners que ara mateix fan rutllar el projecte: per una banda a través del pressupost universitari de l’àrea de cooperació; en breu, de la captació de finançament extern que gestiona l’àrea de Filantropia de la UOC i finalment, a través de concursos i subvencions. La Sílvia Pairet es l’encarregada de dirigir aquesta última via de finançament.

marta-flaque
Marta Flaqué durant la seva exposició

Un altre objectiu troncal és el d’aconseguir la sensibilització del major nombre de persones possible. S’ha creat amb aquest objectiu un taller per a realitzar a les escoles. L’activitat rep el nom d’#Estimat Ibrahim: a partir de la lectura de la carta d’una dona Siriana al seu marit (que no sap si llegirà) és busca que “els nens connectin amb la vivència” i que expressin els seus sentiments i opinions sobre el tema. Després de la lectura de la carta es fa el silenci. La innocència i la senzillesa dels infants emociona, deixa sense paraules als adults i ressalten encara més les incongruències de la situació. “Per què es permet que hi hagi guerres?” es pregunta un d’ells. “Per què no s’obren les fronteres?” Senzill, oi?

També es fa un anunci important. Es tracta de la firma d’un conveni de col·laboració amb Accem per tal de fer acompanyaments directes a refugiats que ja han arribat a Catalunya i que necessiten realitzar gestions com anar al metge o fer tramitacions de papers.

S’acaba aquesta primera part informativa amb la projecció d’un vídeo on hi apareixen alguns dels refugiats contactats durant aquest estiu. Es repeteixen sovint dues paraules: “Study” i “Hope”.

Durant la pausa de cinc minuts ja es van formant de manera natural els grups de treball, cadascú comentant el que li ha semblat més interessant i com s’hi veuria col·laborant.

La sessió continua dividida en dos grups. Per un costat els voluntaris que volen saber més coses sobre el taller de sensibilització. En aquest grup hi participen els estudiants d’educació social, psicologia i afins. Es realitza el taller en directe i els assistents agafen el rol dels nens, experimentant així les sensacions que tenen els més petits quan es va a fer el taller a les seves escoles.

estimat-ibrahim

Mentrestant, en una sala annexa es reuneixen el grup de voluntaris encarregats del projecte comunicatiu. No queda massa temps per a decidir coses però si que en surt la figura que coordinarà el projecte d’entrada i, a grans trets, es defineixen les àrees de treball més importants: creació de la web corporativa, creació de continguts i estratègia i xarxes socials.

La trobada acaba amb la sensació que s’ha fet moltíssima feina i que encara en queda molta per fer. El projecte ha madurat. Ara l’equip ha crescut en nombre. I pel que sembla el grup humà és bo, i el més important, està motivat.

En Manel, estudiant de màrqueting i investigació de mercats, sintetitza les sensacions generals en una frase: “Tenim un bon equip i ganes de treballar. Farem bona feina. Jo aquesta tarda m’hi poso”.

Doncs això: a treballar!

RefugeESuoc

 

 

Estudiants de la UOC al camp de refugiats de Filippiada

Filippiada és una població situada a uns 400 km d’Atenes amb un clima horriblement càlid a l’estiu. No té res d’especial si no és perquè als seus afores trobem un camp oficial (militar) de refugiats. En ell, 500 persones (sirianes, kurdes i afganeses) esperen notícies per part del govern grec per saber si la seva petició de papers ha estat acceptada i poden començar a construir una nova vida a Europa. El problema és que els papers no arriben i que per molts d’ells mai arribaran. El tracte que els governs de la Unió Europea donen als refugiats que fugen de la guerra és inhumà; ells només cerquen un futur millor i en poc temps s’adonen que estan atrapats en mig del no res.

camp
Visió del camp de Filippiada des de dalt (Google Maps)

El passat més d’agost la Laura i el Raül (estudiants d’ADE i Humanitats de la UOC) juntament amb set joves més, vam participar del projecte Hope4Kids. Aquest projecte creat per l’Erin, una dona dels EEUU, i coordinat en l’actualitat per una cooperant italiana, l’Anna, es dedica íntegrament als infants que viuen al camp. Vam jugar, vam fer animacions, vam fer tallers de manualitats i també vam pintar cares. Tots 9 venim del món del lleure i així intentàrem ocupar el seu temps en activitats diferents, divertides i engrescadores. No sempre ho vam aconseguir.

camp-dibuix
Esquema del camp realitzat pels voluntaris

En alguns casos també donàvem suport a les minses hores de classe que alguns voluntaris han pogut organitzar en construccions sense sostre que abans allotjaven munició; a aquestes construccions les anomenen “madrasa” fent referència a l’escola, les quals es troben en situacions molt precàries, ni tan sols tenen un lloc on poder seure cómodament, i per tant la classe es fa asseguts al terra i de manera paupèrrima.

madrassa
Porta d’una de les classes (madrasa, antic magatzem de munició)

En qualsevol cas, són nens que fa temps que no van a escola reglada. De la mateixa manera que els adolescents i joves no reben cap capacitació per afrontar qualsevol que sigui el futur que els espera. Ah! I el permís de residència temporal de què disposen els prohibeix treballar. Per tant, molta gent passeja pel camp intentant ocupar el temps jugant a futbol, xerrant amb companys o a través del mòbil.

La vida de les famílies transcorre en tendes de l’ACNUR que ocupen fins a 9 persones que dormen en una mena de gandules. Això no és excusa per a què insisteixin en compartir taula i vida. Era en les converses amb nens, adolescents o adults que podíem copsar part del que estan vivint. Un passat que els persegueix, un present indigne i desesperant i un futur incert.

Totes les persones reben tres àpats al dia i aigua per part del govern però no sempre en les millors condicions ni assegurant una dieta variada o participada per les diferents cultures del camp. L’atenció mèdica es redueix a una o dues visites a la setmana. Els desplaçaments a l’hospital s’asseguren només si hi ha emergències. Per visites de seguiment no hi ha transport organitzat a no ser que els voluntaris vulguin anar un pas més enllà.

La vida gira al voltant del warehouse (magatzem) on els voluntaris intenten organitzar l’ingent quantitat de material que hi ha per a poder repartir-ho de manera equitativa entre els integrants del camp. Els últims dies d’agost començaven a classificar la roba d’hivern que promet ser plujós i fred.

Vam conéixer moltes històries que ens desfeien per dins. Per exemple la del Suleiman, de 12 anys, que amb 8 diòptries té dificultats per veure. Es van deixar les ulleres a casa en fugir de les explosions i no han tingut la possibilitat ni el suport per fer-se’n unes. També la d’un jove que s’identificava com a Sirià d’Aleppo, “una ciutat de la que no queda res” segons ens va dir.

sulei
Dibuix fet pel suleiman on es pot observar el terror viscut a Siria i el viatge cap a Grècia pel mar

I en marxar ens preguntàvem… qui els tornarà la dignitat i el futur que els hem robat? Què serà d’ells quan plogui i la terra erma i dura del camp no absorveixi l’aigua? Els permetrem avançar en les seves vides? Com podem canviar aquesta situació tan injusta?

Laura Ubiñana i Raül Avellaneda

 

 

Semàntiques

És possible vincular-se als altres desiguals des d’un nosaltres divers i complex. Recuperar als altres com un nosaltres és parlar de persones[i]. Persones enteses com a individualitats però també com a membres d’una o més col·lectivitats, amb marcs de representació compartits que conformen referents socioculturals a partir del quals som entesos, percebuts i representats.

Incorporar la variabilitat cultural reclama deixar lloc, a la veu, a la historia de persones singulars. I fer lloc a la singularitat és garantir la memòria col·lectiva, és dignificar la vida dels nosaltres tot comprenent les societats i les cultures de les que som part. Veus úniques en marcs plurals que ens aproximen a la subjectivitat de tota experiència humana i que ens allunyen dels no llocs[ii] per poder reconèixer i valorar-nos com a subjectes. Un posicionament que ens responsabilitza i que ens obliga a qüestionar, però també a cercar i a inventar renovades condicions de ciutadania.

Ens cal, per tant, vincular-nos, fer-nos càrrec, confiar i reconèixer la pròpia vulnerabilitat. Reconceptualitzant legitimitats, reconeixent criteris i establint elements d’equivalència que aturin qualsevol procés de no existència[iii].

La nostra vinculació però, ha der ser un exercici polític col·lectiu. Del contrari només podrem parlar d’excepcionalitats. De distàncies entre polítiques, sabers i particularitats dels actors implicats. I de l’impacte sovint violent en les trajectòries vitals dels subjectes.

Les experiències excepcionals són conseqüència, entre d’altres, de conceptualitzacions plàstiques, flexibles, no normatives. Conceptualitzacions que col·loquen als subjectes en el centre de la seva acció. Imprescindibles en qualsevols procés d’acció social, però insuficients per explicar i per garantir la participació de totes i tots com a ciutadans de ple dret.

Eva Bretones

Pedagoga, antropòloga i educadora social. Professora als estudis de Psicologia i Ciències de l’Educació de la UOC. Membre del Laboratori d’Educació Social i del Grup de Recerca en Antropologia Fonamental i Orientada.

 

[i] Godelier, M. (1986). La producción de grandes Hombres. Madrid: Akal.

[ii] Augé, M. (2000). Los “no lugares”. Espacios del anonimato. Barcelona: Gedisa.

[iii] Pié, A. i Bretones, E. (2012 ). Ética, estètica y política de los cuerpos extraños. A Moreu, C. i Salinas, H. Iduna. Seminario de Pedagogía Estética. Barcelona: ed. UB. (99-113)

 

 

 

 

 

Entre Hermes i Hèstia: per una pedagogia de l’hospitalitat

Mentre penso com enfocar el text sobre l’Hospitalitat i els refugiats a Europa, cau a les meves mans un llibre que s’acaba de publicar i que em sembla fonamental per encetar el que vull compartir. El seu autor, Benno Müller-Hill ha fet una recerca sobre l’extermini de la diferència a l’Alemanya del III Reich. No només la clàssica imatge del poble jueu en els camps de concentració sinó que es centra en les pràctiques d’eutanàsia (per posar-hi un nom) passiva que vàrem patir les persones etiquetades com a “malaltes mentals”. En concret cita un text d’ un antropòleg del règim que diu: “Un pueblo que quiera preservar como sea su identidad, debe rechazar toda raza extranjera, y cuando ya se ha infiltrado debe expulsarla y suprimirla“. Es tracta d’un text del 20 de juny de 1939 que em posa els pèls de punta però encara ho fa més quan travessen la meva mirada les imatges dels refugiats siris que intenten “infiltrar-se a Europa”.
Dit això i fent una mirada positiva al tema, vull parlar de l’Hospitalitat, d’aquesta actitud o posició que per mi és primàriament constituent (malgrat els molts casos contraris) del ser humà. Hi ha qui pensa, fins i tot, que la idea d’hospitalitat és clarament un sinònim d’humanització (i fins i tot d’hominització). No es tractaria només d’una forma més o menys acceptada d’interacció social.
L’hospitalitat té a veure amb l’hoste, amb aquell que acollim lliurement a casa nostra. L’hospitalitat té a veure amb els xiprers a les masies de la meva terra (l’Empordà), terra de frontera, terra de pas, terra d’experiències vinculades amb l’exili, terra d’acollida. El xiprer és un element simbòlic fort que posa en joc, fins i tot, la capacitat d’acollida de la masia: cada xiprer una cambra per acollir una família o un hoste sol.
L’hoste, el passavolant que truca a la porta, aquell que ve de fora i estem cridats, èticament parlant, a acollir-lo, acompanyar-lo per les nostres terres unes hores, unasdies, unes setmanes, …. Però malgrat això, parlar d’hospitalitat no és gens fàcil ni quelcom que es presenti aliè als conflictes interpersonals. Ser hospitalari no té res a veure amb determinades pràctiques integradores o assimiladores, o potser d’in/exclusió social. Practicar l’hospitalitat fa referència a mantenir de forma íntegra l’altre sense desmuntar-lo, trossejar-lo) justament en la seva condició d’altre sense que s’apropi a la idea d’estigmatització. Imaginar que podem apropiar-nos l’altre a través de la pràctica de l’hospitalitat ens reenvia a pràctiques perverses i totalitzadores. Tal i com ens convida a pensar Montandon: “La veritable hospitalitat ha de permetre traspassar tota violència, inherent a la mateixa hospitalitat” (2004). (Dir.) Le livre de l’hospitalité. Accueil de l’étranger dans l’histoire et les cultures. París: Fayard, p. 11

Ja hem dic que acollir l’Altre es fonamenta en la idea, en l’acte de l’hospitalitat. Aquest terme, etimològicament parlant, prové del mot hospitalis i alhora hospitalis prové de hospes. (que el podríem concebre o traduir com aquell que acull l’altre). Si anem més endins, fins a la seva arrel primària, ens adonem que hostine significar igualar. Ens podríem preguntar: igualar?. Doncs sí. Aquest seria l’acte primari que trobaríem en la base del protegir l’altre, tenir-ne cura, oferir-li un nou camí, noves oportunitats. Existiria una situació de dissonància, de desigualtat entre el que ve de lluny, el que ve de fora y aquell que fa l’exercici d’obrir els braços i acollir-lo.

Si convenim acceptar que del que parlem implica travessar (de mil maneres possibles) fronteres, mars, fer un llarg periple per continents, posar la vida en perill, aleshores no hi ha dubte que l’angle d‘obertura dels braços que acullen a l’atemorit, al cansat, al dèbil, a l’esperançat, a l’il·lusionat, és el gest corporal més rellevant. No es tracta de res més que de pensar en com poder passar de la protecció d’Hermes (el missatger dels déus que convida l’hoste a dormir a l’entrada de la casa) a la de Hestia (la deessa de la llar, que permet a l’altre entrar a l’oikos –la casa-, seure a taula per compartir el mateix àpats i el mateix fum de la llar).

 

Jordi Planella 

Catedràtic de Pedagogia Social
Estudis de Psicologia i CC Educació UOC
Laboratorio de Educación Social (Barcelona)
Grupo de Estudios en Educación Corporal (Medellín)

 

Extraña extranjería

“És la historia d’un desplaçament.
Més ben dit, d’una infinitat de
desplaçaments,
voluntaris,
no voluntaris,
somniats
o temuts.
Vaig d’un punt fins a un altre,
d’un dins a un fora.
i en el camí, hi ha espais de transició,
punts de trobada,
zones de conflicte.
Aquí, tinc la possibilitat, per un
moment.
de posicionar-me,
de pensar-me
d’inventar-me.
Estic dins
estic fora
de què?
estic dins
estic fora
de què?
(Proyecto La Travesía. Transformas. Artes escéncias y Transformación)

La figura del inmigrante, por supuesto extracomunitario, se mueve en el terreno de la extraña extranjería. Aquellos no reconocidos en su humanidad, se perciben como sujetos raros o diferentes porque alteran nuestra ilusión de mismidad. Tanto es así que en realidad las políticas de asimilación/integración/inclusión se orientan, lo reconozcan o no, hacia la clausura de esta angustia que provoca la diferencia. La diversidad viene entonces a ocupar el lugar de la disolución de esa diferencia inquietante. Las políticas de inmigración, las instituciones de segregación, las violencias sociales múltiples, así como otros programas aparentemente más humanos y bien intencionados pretenden ordenar, tratar, visibilizar, reducir o borrar esta extranjería que tanto (nos) molesta. Pero nunca y digo nunca reconocen el sufrimiento del otro, porque ello supondría reconocer a un Sujeto. Y no a cualquier sujeto, sino a un sujeto político semejante a nosotros. Y porque supondría también angustiarnos de un modo alarmante. Algo que nos desarma frente al otro y que, nos guste o no aceptar, siempre intentamos evitar.
Hablar de estos otros, es hablar de la distribución desigual del sufrimiento, de un sufrimiento para el que no hay palabras ni actos. Por mucho que se quiera enmendar es irreparable. El sufrimiento sin fin para el que no existe ni espacio, ni consuelo. Esto es lo que deberíamos poder soportar. Nuestra imposibilidad para cerrar este hueco, este vacío. Este afuera del lenguaje y de lo simbólico que supone el sufrimiento, esta soledad inabarcable que lo acompaña y que siempre, de un modo u otro, nos demos cuenta o no, intentamos clausurar.

Esto es lo que creo nos concierne: reconocer los sufrimientos indecibles construidos socialmente. Pero esto no puede afrontarse debidamente sin una reflexión individual y colectiva que señale las negaciones, invisibilizaciones y distorsiones sistemáticas que producimos sobre el dolor propio y ajeno.

…..No creo que lo que nos pase con el otro racializado sea muy diferente de lo que nos pasa en otros terrenos. La comprensión de este otro como alguien a quien tratar, corregir, controlar, ordenar, incluso cuidar, como otro inferiorizado u objetualizado que nos permite un ejercicio de dominación más o menos explícito. El otro como “un nadie”, como esos nadies de los que hablaba Eduardo Galeano, se producen y reproducen incesantemente en cada una de las maneras de mirar o más bien de no-mirar al otro. Algo que está relacionado con vidas ninguneadas que no tienen valor, al menos el mismo valor que las nuestras (blancas, occidentales, masculinas, capaces…).

La cultura patriarcal, en perfecta sintonía con los valores de mercado, es la que está operando sistemática detrás de estos modos de comprender al otro. La acumulación de capital, la propiedad, la explotación de los recursos naturales, la rentabilización, la supremacía de los valores de la independencia, la autonomía o la razón en detrimento de las interdependencias, los afectos o los cuerpos, la apología sistemática de la violencia, entre otros, son el fundamento de nuestras políticas de inmigración y segregación. Son las mismas lógicas que despliegan una distribución desigual del sufrimiento, son las mismas lógicas que deshumanizan a unos y entronizan a otros. Cabe entonces pensar en una reflexión que vaya mucho más atrás. Situada en lo que nos concierne como humanos, en la transversalidad de esta humanidad, es decir, en la pregunta permanente sobre ¿qué es lo que nos hace humanos? Quizá lo que nos hace humanos es la vulnerabilidad común, la posibilidad de ser dañados y la interpelación ética que esta condición humana reclama. La vulnerabilidad común nos atraviesa a todos por igual. Todos somos seres necesitados de cuidados. La vida es posible y se sostiene desde ahí. Pero a la vez, no todos somos igualmente dañados o cuidados en nuestra vulnerabilidad. Hay una profunda desigualdad e injusticia en esta cuestión alimentada por su invisibilización. Es decir, sumada a la vulnerabilidad común, existe una vulnerabilidad problemática construida desde la mala gestión de la primera.

Además, existe una negación social de esta condición humana de vulnerabilidad común y de los cuidados en nuestras vidas. En realidad, la precarización del sector de los cuidados está relacionada con esta negación. Reconocernos por tanto como seres vulnerables es el primer paso para pensar un tipo de organización social que priorice la vida frente al capital. Huelga decir que hasta día de hoy todo lo que aniquila lo humano (sean inmigrantes, mujeres, personas con diversidad funcional o lo que sea) es producto de la centralidad que toma el capital en nuestras sociedades; una centralidad sostenida, sin duda, por los valores del patriarcado. Y no todos los subproductos de este patriarcado son evidentes y sangrientos. Tampoco no todos se reproducen de arriba abajo. Ni siquiera de lo hegemónico a la subalterno, sino en múltiples direcciones. La violencia radical se construye día tras día a partir de exclusiones múltiples y actos cotidianos. Se trata de un tejido de microviolencias que finalmente configura y fabrica los contextos patógenos y deshumanizados en los que vivimos. Por tanto, urge volver a pensarnos desde lo que nos iguala, desde lo que nos concierne a todos y todas para poder, desde este lugar, revisar las políticas catastróficas que aniquilan la vida.

Hablamos siempre de las fronteras territoriales olvidando que estas se construyen desde las interiores. Entonces, ¿cómo nos dividen las fronteras en nuestras subjetividades? ¿Cómo se fracturan las psiques desde estas divisiones interiores? ¿Cuánto hay de las exclusiones exteriores en nuestro interior? ¿Y qué lugar hay en todo esto para poder mirar el rostro del otro como un rostro humano? ¿Podemos aprender a pensar y transitar habitando las fronteras (interiores y exteriores)? ¿Podemos pensarnos en los cruces, en los límites, en los lugares de todos y de nadie? ¿En los mestizajes subjetivos más radicales? Hablo de aprender a habitar el límite, la frontera, también las interiores, las mentales y afectivas. Aprender a tocar y a tocarse, a afectar y dejarse afectar. A cuidar las vulnerabilidades propias y ajenas por supuesto. Pero todo ello no puede hacerse sin el otro, sin su rostro, sin aprender a mirar, de otro modo, y sin desplazar muchas cuestiones profundamente naturalizadas y enraizadas en nuestras conciencias e inconsciencias.

Vulnus

Proyecto VULNUS (Compañía TRANSFORMAS. Artes escénicas y transformación. Fotografía: Toni Pié Balaguer  Video: Toni Pié Balaguer, Asun Pié Balaguer

Asun Pié Balaguer

Professora dels Estudis de Psicologia i Ciències de l’Educació UOC